dimecres, 21 de gener de 2009

L'Avi Quim


L'Avi Quim no va anar a Cuba
Cuba és terra de valents,
no volen ser més d'Espanya
volen fer-se independents.

Què se'ns ha perdut a Cuba
per què hi hem de dar la sang?
No us mogueu, no, fills del poble,
digueu que no, catalans!

L'Avi Quim no va anar a Cuba,
no volgué fer-hi el soldat.
Cuba és una terra lliure,
té dret a la llibertat!

No us embarqueu cap a Cuba,
que hi vagin els de Madrid.
Nosaltres mar i muntanya
i una rosa al mig del pit.

L'Avi Quim no va anar a Cuba,
preferí ser desertor.
Qui deserta de la guerra
porta la pau en el cor.

Pau aquí i pau a Cuba,
pau progrés i llibertat!
Aixequem-ne una bandera
al bell cim de Montserrat.

Visca sempre Catalunya,
i el bon Déu que ens l'ha donat!


Lletra: Francesc A. Picas i Pons
Música: Paco Viciana

3 comentaris:

Miquel ha dit...

M'agrada que hagis donat vol a "L'avi Quim". Precisament, d'aquesta havanera, li vaig demanar informació a en Toni Galve l'únic cop què ens vàrem veure a Radio La Mina.
Cada cop que canto "El meu avi", l'havanera de les havaneres, tinc sensacions contradictòries. M'agrada poder exclamar Visca Catalunya!!!, referit al poble català, però em sento malament quan el "Visca el català" fa referència al "Catalán", tal com s'anomenava al mercant convertit en "barco de guerra de la flota d'ultramar..." per que no deixa de ser una mitificació dels valors de la guerra, tant allunyada dels valors què impulsava en Pau Casals i amb els què m'identifico com a català.

Miquel

KEPA ha dit...

Miquel, la pots trobar a VEUS DE BESALÚ "Cada veu un petó". 1996.

Pere.

KEPA ha dit...

Per cert, el personatge de la fotografia no és l'avi Quim, però ho podria ser. És el meu besavi, en Sisó. Narcis Fradera i Bohigas. Tenia un germà que anava a la pesca del bacallà a Terranova, està enterrat a Vigo. Tenia un altre germà que era caporal de la marina de guerra espanyola. Anava amb la fragata "Resolución" i el febrer del 1865 va morir en un motí en el port del Callao al Perú.

El meu besavi era boter. A Malgrat hi havia un carrer que tothom feia botes de fusta. Uns velers molt grans venien a carregat les botes i les portaven a Andalusia. Les omplien de xerès i les enviaven als Estats Units d'Amèrica, i d'allà venien carregades d'oli industrial, i quedaven inservibles.