Quan un sap que és morirà, la infància ha acabat

Creguin-me, la mort dolça, com tants altres aspectes de la nostra salut, hauria de passar a ser responsabilitat nostra i dels nostres familiars, i com més lluny de l'hospital millor. Així que, depenent de quin diagnòstic li donin els metges, segueixin els meus consells: deixin immediatament les pastilles del colesterol (si no les havien deixat ja abans), vagin-se'n a casa i aprenguin quatre idees bàsiques de farmacologia que li seran d’utilitat arribat el cas que necessiti algun ajut d'aquest tipus. No és més difícil manejar les benzodiazepines o la morfina, què aprendre a conduir o jugar a la borsa. Tornin als seus hobbies, reprenguin les addiccions raonables que algun metge ben intencionat li va prohibir en el seu moment i gaudeixi dels aliments que encara li vinguin de gust. I quan arribi el moment de partir, escolti la seva música preferida i obri de bat a bat la finestra de l'habitació de casa seva, l'aire fresc els anirà bé i el colom que abandoni el seu pit trobarà la sortida més fàcilment.

Dr. Antonio Sitges Serra (Barcelona 1951)

Catedràtic de Cirurgia de la UAB

De l'article de El Periodico de Catalunya del 14.09.2011

On et porti el cor

"Quan arribes als 70, quan el camí que has recorregut i que portes a l'esquena és més llarg que el que et queda, te'n adones d'una cosa que potser no havies descobert fins aleshores: el camí recorregut no era recte, era ple de bifurcacions, a cada pas hi havia senyalitzacions diferents . . . . sense adonar-te vas agafar diferents camins. I d'altres ni els vas veure i no saps on t'haguessin portat si els haguessis escollit, sempre t'envaeix l'enyorança. Al llarg del camí de la vida, et trobes amb altres vides: conèixer-les o no, viure-les o deixar-les córrer només depèn de la decisió que un mateix pren en un instant. . . . "

Susanna Tamaro

Més enllà

En la melangia dolça del capvespre
desgrano lentament la memòria dels dies viscuts,
més enllà del temps i de la vida . . .
El vent t'ho portarà . . . . . . . . . . . . . .

Ran de mar donzella
amb refrec de dolor,
acaronada de vespre
s'enfonsa en silenci,
mar endins,
deixant un camí de boira . . .
I un llençol d'estels
li dona aixopluc . . . . . . . . .

Un cop de mar m'arrabassà la flama
i una onada envejosa es pintà de vermell . . . .
Em repenjo ara en el teu record,
i vorejo les hores de tardes melangioses
mirant el mar,
que segueix el seu etern camí.

I m'apropo en silenci
on coincidíem tu i jo els capvespres
i no hi ets . . . .
i t'espero a la sorra
com la nit l'albada,
com la flor la rosada
o com l'ànima torbada el repòs etern . . . .

Et sento més enllà de qualsevol paraula,
en el plany d'una havanera,
entre les notes d'un pentagrama trist.
I em deixo arrossegar per un poema
intentant posar color als seus mots,
descordant el temps per fer dels moments viscuts,
un altre vida.

Sé que no podré arribar al sol ni en somnis,
però es pot somniar la llum . . . . . .

T'enyoro més enllà d'un nom, d'un mot o d'un poema . . . . .

QUASI CANÇÓ DE BRESSOL

Potser vindrà la son a despertar-te
i pensaràs: que estrany, la son desvetlla!
Llavors tots els colors de la tendresa
t'esclataran al fons de la mirada
i somriuràs com potser no recordes
haver somrigut mai, perquè les coses
ja no seran mai més fosques ni tristes.
No et parlo pas de mort, sinó de vida,
germà petit, amic, que amb ulls de somni
mires tan lluny com pots sense espantar-te,
perquè has crescut vorejant el silenci
i qualsevol no-res et maravella.
No et parlo pas de mort, sinó del ritme
d'una veu dolça i unes mans amigues
-la teva veu, les teves mans tal volta-
que gronxen una barca que s'allunya
per sempre més d'angoixes i misteris.
Aquestes són, per més que te'n sorprenguis,
les quietuds enceses i els prodigis
que has après sol, aquesta és la bellesa
que ja mai més ningú podrà robar-te.
Ara una son manyaga et ronda els llavis,
una altra son que només tu coneixes;
dorm, amic meu, germà, la nit és clara,
dorm, companyó d'anhels i d'esperances,
a l'horitzó hi ha un desvessal d'estrelles
i totes són per tu, que les somies.

Miquel Martí i Pol

Sensacions

A vegades tinc la sensació que hi ha quelcom que s'està acabant, i que els que venen al darrera potser no tindran prou força per tornar-ho arrencar.

Del darrer disc de Brams

Ens van dir que els estels són inabastables
i és per això que en vam fer el nostre objectiu,
és per això que els vam cosir a les banderes
i és per això que quan podem en presumim.

I amb els peus a terra, sense enlairar-nos,
sembla que d'aquell estel som més a prop.
I això és potser perquè no era un cos celeste
sinó un punt de llum del somni en la foscor.

El futur no és dels que saben, és dels que aprenen

Engabiats

De tant en tant m'agrada fer un tomb pels carrers i les places del poble on visc. Darrerament m'he adonat que a moltes cases hi posen reixes a les finestres . . . . reforcen els panys de les portes. Dona la sensació que la inseguretat anirà a l'alça, que intentem protegir-nos de la possible visita dels amics de lo aliè.

M'ha vingut a la memòria de quan era un crio, anys 50. Llavors les cases no tenien timbre ja que sempre estaven obertes de bat a bat, tan sols un "eeeeei! amb la veu una mica alçada, servia per avisar de la nostra presència. Amb aquesta salutació, no estàvem demanant permís per entrar, avisàvem que ja érem a dintre. Els nanos de la meva edat entràvem i sortíem de les cases del veïnat, amb una naturalitat impressionant.

Ara no, ara vivim engabiats en la nostra mateixa casa.

En un altra vesant, avui dia també vivim engabiats, engabiats perquè som conformistes amb el que passa, amb el que ens envolta. Ens hem acostumat a que els que "manen" decideixin per nosaltres. Ens hem acostumat a practicar un "tantsemenfotisme" acollonant, que fa que no siguem capaços de sortir de la nostra gàbia i fer sentir la nostra veu, la nostra opinió i participar en la creació d'un mon més just i més solidari.

Però potser igual que els animals del zoo preferim viure engabiats, que ens ho donin tot fet, que no ens vinguin amb mal de caps, . . . . . . . . . i no pas sortir de la gàbia i lluitar per la nostra llibertat.

Comoditat . . . . . . "tantsemenfotisme" . . . . . . . passar de tot. . . . . . . . , una manera d'actuar que més aviat o mes tard, coarta la nostra llibertat.

Càstor Pérez Diz

M'havia entossudit a pensar que encara eres entre nosaltres. No acceptava el teu comiat per sempre. Del treball Flor de Lluna avui he escoltat "Pensament". I mancava la teva veu suau i al mateix temps profunda, però amb la guitarra desgranaves unes notes delitoses com només sabeu interpretar els mestres. . . . . . . . els mestres com tu.
Càstor, quan escolto aquesta cançó, "el meu cor trist, me'l colma de pau".
T'estimo.

Amistats

A vegades el fet d'iniciar una amistat és com pujar una muntanya. En el camí cap el cim hi trobem de tot, flors de tots colors que mai havíem vist, plantes que ens esgarrinxen, camins cap a la dreta, camins cap a l'esquerra, camins que es bifurquen i que no sabem quin és el correcte, quin hem d'agafar. Hi ha moments que el camí és planer, d'altres moments la pujada és esgotant. I finalment s'arriba al cim, i es gaudeix de totes aquelles sensacions què ens ofereix el fet d'estar en el cim d'una muntanya, i que és llavors quan valorem tot l'esforç fet fins el moment. Son moments de sentir l'aire fresc que ens acarona la cara, son moments de gaudir del paisatge que ens envolta, de copsar la sensació d'estar sol, però al mateix temps sentir-se molt acompanyat. De viure en plenitud aquell moment tan frepant.

La corba de l'amistat a vegades pot tenir relació amb el que representa pujar una muntanya. Quan som al cim i gaudim plenament del moment, després potser ve la baixada. I en aquesta baixada podem anar gaudint del que la muntanya ens ofereix, flors, cants d'ocells, camins suaus que ens porten a la plana, recordant el moment que hem viscut en el cim i el que també hem viscut mentre pujàvem. Però a vegades pot passar que no siguem conscients de que estem de baixada, i de cop i volta rellisquem i baixem rodolant, i ens ferim els colzes o els genolls.

M'agrada ser conscient de quan una amistat va a la baixa, adaptar-me a la nova situació, al moment. Recordar amb il·lusió els temps viscuts. Si no "vivim" o no som conscients de "la baixada" d'una amistat, la patacada pot ser molt forta, esfereïdora.

12 d'Octubre

Cada dia quan m'aixeco miro el cel . . . . . . els arbres . . . . . . els ocells . . . . . . i li dono gràcies al meu cos, per deixar-me veure la llum d'un nou dia. Avui quan m'he aixecat estava fosc, però també l'hi he donat gràcies per deixar-me veure la foscor. Avui quan m'he aixecat, li he donat gràcies per haver aguantat un altre any. Un any ple d'amistats . . . . . . d'emocions . . . . . . d'esperança. Gràcies.

El temps

Des de que estic jubilat, em dona la sensació que em petejo els dies, que els dies em passen volant. Però el temps no ens el marca ni el rellotge ni els calendaris, el temps som nosaltres mateixos, i depèn de com visquem el nostre temps, al final haurem viscut molt o haurem viscut poc.

Viure

Viure pels demés és la millor manera de viure per un mateix.

"Certa edat"

Els que tenim "certa edat", a vegades ens aturem i fem un repàs del que ha estat la nostra vida. Segurament voldríem esborrar moments que hem viscut, i d'altres temes ens penedim de no haver-los portat a terme. En segons quines situacions ens hauria agradat deixar de ser protagonistes i ser només un senzill espectador, i de vegades potser, hauríem volgut ser protagonistes i no haver estat solsament espectadors.

Els veritables amics

"Els veritables amics poden estar llargs períodes de temps sense parlar però mai qüestionen la seva amistat. I quan es veuen, es tracten com si haguessin parlat ahir, sense importar quan temps ha passat".

El gripau i l'aigua

Diversos estudis biològics demostren que si posem un gripau en un recipient amb l'aigua del seu propi entorn, es queda immòbil mentre estem escalfant el líquid. El gripau no reacciona al gradual augment de la temperatura i mor quan l'aigua bull, inflat i feliç.

D'altra banda, un altre gripau que deixem caure en aquest mateix recipient amb l'aigua ja bullint, saltarà fora de seguida. Mig escaldat, però viu!

De vegades, som gripaus bullits. No ens adonem dels canvis. Ens sembla que tot va molt bé, o que el que no va bé passarà, que és només qüestió de temps. Estem a punt de morir, però ens quedem surant, estables i apàtics, en l'aigua que no deixa d'escalfar-se minut a minut. Acabem morint, inflats i feliços, sense haver arribat a sentir els canvis que es produïen al nostre voltant.

Hi ha gripaus bullits que encara creuen que el fonamental és l'obediència, i no la competència: mana qui pot, i obeeix qui té judici. En definitiva, on és la vida de veritat? És millor sortir mig escaldats d'una situació, però vius i llestos per a l'acció.

Responsabilitat i risc

L'arrel llatina de la paraula "responsabilitat" revela el seu significat: capacitat de respondre, de reaccionar.

Un guerrer responsable va ser capaç d'observar i de practicar. Va ser, fins i tot, capaç de ser "irresponsable": alguna vegada es va deixar portar pels esdeveniments, sense reaccionar.

Però va aprendre les lliçons. Va adoptar una actitud, va escoltar un consell, va tenir la humilitat d'acceptar ajuda.

Un guerrer responsable no és el que es posa sobre les espatlles el pes del món, és aquell que aconsegueix enfrontar els desafiaments de cada dia.

Per descomptat, a vegades li entra por quan ha de prendre una decisió important.

Això és massa gran per tu - diu un amic.

Endavant sé valent - diu un altre.

I els seus dubtes augmenten.

Després d'alguns dies d'angoixa, ell es retira en un racó de la seva tenda, on sol seure per meditar i pregar. Es veu a si mateix en el futur. Veu a les persones que sortiran beneficiades o perjudicades per la seva actitud. No vol causar patiments inútils, però tampoc vol abandonar el camí.

El guerrer llavors deixa que la decisió es manifesti. Si s'ha de dir que si, ho dirà amb valentia. Si s'ha de dir que no, no serà covard per fer-ho. Quan el guerrer assumeix una responsabilitat, manté la seva paraula.

Els que prometen i no compleixen, perden el seu amor propi, tenen vergonya dels seus propis actes. La vida d'aquestes persones consisteix en fugir. Gasten molta més energia deshonrant la paraula, que la que el guerrer de la llum fa servir per complir els seus compromisos.

De vegades, ell també assumeix una responsabilitat tonta, que li donarà perjudicis. No ho torna a repetir, però, de tota manera, honra la seva paraula i paga el preu de la seva precipitació.

És clar que acaba escoltant opinions que li són contràries. Però, abans de posar atenció a qualsevol cosa, procura informar-se de si qui dóna aquestes opinions va realitzar mai un treball millor que el seu. Generalment, els que critiquen mai van viure el seu propi somni; només els vencedors són tolerants i generosos.

Per què critiquen?

Perquè, a cada pas endavant que el guerrer va donar, aquesta persona es quedarà endarrerit un pas més. Per a ella és dur acceptar que algú està assolint tot el que ella creia inabastable.

Això no vol dir que el guerrer no doni passos en fals: s'equivocarà moltes vegades, però això no té importància. Equivocar-se forma part del camí, corregir l'error forma part de la seva responsabilitat.

Per equivocar-se menys, el guerrer descansa de tant en tant, i s'alegra amb les coses senzilles de la vida, sap que les cordes que estan permanentment tenses s'acaben desafinant. Que els cavalls que no paren de saltar obstacles, acaben trancant-se una pota. Que els arcs que es corben cada dia, acaben per no llançar les fletxes amb la mateixa força.

Paulo Coelho (Rio de Janeiro 1947)

El Desertor

Senyor Governador
jo vos escric tres ratlles
no crec demanar gaire
si us prego les llegiu.

Jo tinc entre els meus dits
les ordres que m'obliguen
partir prest a la guerra
dimecres a la nit.

Senyor Governador
li dic que em nego a fer-la
no tinc raons ni em tempta
matar cap enemic.

I quedi clar senyor
que això no es cap ofensa
la decisió ja es presa
jo vull ser desertor.

Després d'haver nascut
he vist morir el meu pare
germans marxar de casa
i els plors dels meus petits.

Ma mare patí tant
que avui ja es a la tomba
i se'n riu de les bombes
i els cucs del seu voltant.

Quan era presoner
varen prendre'm la dona
varen prendre'm les hores
i el meu passat feliç.

Demà de bon matí
me'n aniré de casa
i esclafaré la porta
als nassos de l'ahir.

Viuré de les almoines
que em donin mans senzilles
d'Alcoi a la Cerdanya
diré a la bona gent.

Negeu-vos a obeir
digueu no a les ordres
no aneu mai a la guerra
negeu-vos a partir.

Si s'ha de perdre sang
perdeu senyor la vostra
feu bé el paper d'apòstol
senyor Governador.

I si em feu perseguir
digueu als qui em segueixin
que no duré cap arma
podran tirar tranquils.

Boris Vian (1920-1959)

El grill

El grill sap que en el cosmos no té importància i no obstant això, canta

Fronteres

Les Nacions Unides van proclamar, l'any 1966, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor l'any 1976 i va ser ratificat per l'Estat Espanyol el 27 de juliol de 1977. Segons consta en aquest document a les Nacions Unides, el seu article 1 proclama:

"Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament econòmic, social i cultural"

Quan jo anava a l'escola, d'això ja fa un grapat d'anys, recordo que hi havia dos mapes del món, un de físic i l'altre de polític. En el físic hi podíem veure els mars, els rius i les muntanyes. En el polític, els països que en aquell moment hi havia en el món, amb la seva capital, les seves fronteres, les seves demarcacions.

En aquest moment recordo que del mapa físic de quan anava a l'escola, ha desaparegut el mar d'Aral, que no és poca cosa, però del mapa polític han variat moltes coses, fronteres que s'han eixamplat, d'altres que s'han reduït, països que han desaparegut i altres de nous que han entrat a formar part d'aquest mapa que en diem polític.

Hi ha persones que dona la sensació que en aquest món només hi son ells, que abans d'ells no hi ha hagut ningú, i encara més greu, com si semblés que després d'ells tampoc hi haurà ningú. Que és creuen els amos del món, com si els països que regenten fossin d'ells, que en fossin els propietaris. Que no admeten el dret a l'autodeterminació d'altres països, el dret a independitzar-se, ni la variació de les fronteres. Del dret a ser el que son i volen ser. No saben que aquí hi estem de lloguer, que no som propietaris de res, que després d'ells la vida seguirà, i que els mapes polítics del 2010 no tindran res a veure amb els mapes polítics d'aquí un temps, o d'aquí uns anys.