En la melangia dolça del capvespre
desgrano lentament la memòria dels dies viscuts,
més enllà del temps i de la vida . . .
El vent t'ho portarà . . . . . . . . . . . . . .
Ran de mar donzella
amb refrec de dolor,
acaronada de vespre
s'enfonsa en silenci,
mar endins,
deixant un camí de boira . . .
I un llençol d'estels
li dona aixopluc . . . . . . . . .
Un cop de mar m'arrabassà la flama
i una onada envejosa es pintà de vermell . . . .
Em repenjo ara en el teu record,
i vorejo les hores de tardes melangioses
mirant el mar,
que segueix el seu etern camí.
I m'apropo en silenci
on coincidíem tu i jo els capvespres
i no hi ets . . . .
i t'espero a la sorra
com la nit l'albada,
com la flor la rosada
o com l'ànima torbada el repòs etern . . . .
Et sento més enllà de qualsevol paraula,
en el plany d'una havanera,
entre les notes d'un pentagrama trist.
I em deixo arrossegar per un poema
intentant posar color als seus mots,
descordant el temps per fer dels moments viscuts,
un altre vida.
Sé que no podré arribar al sol ni en somnis,
però es pot somniar la llum . . . . . .
T'enyoro més enllà d'un nom, d'un mot o d'un poema . . . . .
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada