Ens varen fer creure
que el "gran amor"
sols passa una vegada,
generalment
abans dels 30 anys.
No ens varen dir
que l'amor no es
manipulat, ni arriba
en un moment determinat.
Les persones creixem
mitjançant la gent,
si estem en bona companyia
és més agradable.
Ens varen fer creure que
cadascun de nosaltres
es la meitat d'una taronja,
i que la vida sols té sentit
quan trobem l'altre meitat.
No ens varen explicar
que ja naixem sencers,
que ningú a la vida
mereix carregar a les espatlles,
la responsabilitat de completar
el que ens falta.
Ens varen fer creure en una
fórmula que es diu "dos en un":
dues persones pensant igual,
actuant igual, que era això
el que funcionava.
No ens varen explicar
que això té un nom:
anulació.
Que sols sent individus
amb personalitat pròpia,
podem tenir una relació
saludable.
Ens varen fer creure
que el matrimoni és obligatori
i que els desitjos fora d'ell
han de ser reprimits.
Ens varen fer creure
que els macos i els prims
son més estimats.
Ens varen fer creure
que sols hi ha una fórmula
per ser feliç, la mateixa per tots
i els que escapen d'ella,
estan condemnats a la marginalitat.
No ens varen explicar
que aquestes fórmules
son equivocades, frustren
a les persones, son alienants
i que podem intentar
altres alternatives.
Ah!, tampoc ens varen dir,
que ningú ens anava a dir tot això
cada un ho tindrà que descobrir sol
i llavors, quan estiguis molt enamorat de tu,
seràs molt feliç i t'enamoraràs d'algú.
Vivim en un mon, on ens amaguem per fer l'amor. . . .
. . . . . encara que la violència,
es practica a plena llum del dia.
Jonh Lennon
dimarts, 29 de desembre del 2009
dissabte, 26 de desembre del 2009
Ser fort
Ser fort és irradiar felicitat quan s'és infeliç.
Ser fort és intentar perdonar a algú que no mereix perdó.
Ser fort és estimar algú en silenci.
Ser fort és esperar quan no es creu en el retorn.
Ser fort és demostrar alegria quan no se'n sent.
Ser fort és mantenir-se en calma en els moments de desesperació.
Ser fort és somriure quan es desitja plorar.
Ser fort és fer feliç algú quan es té el cor a trossos.
Ser fort és tenir fe.
Ser fort és callar quan l'ideal fóra cridar la teva angoixa.
Ser fort és consolar quan es necessita consol.
Estima i sigues fort!
Ser fort és intentar perdonar a algú que no mereix perdó.
Ser fort és estimar algú en silenci.
Ser fort és esperar quan no es creu en el retorn.
Ser fort és demostrar alegria quan no se'n sent.
Ser fort és mantenir-se en calma en els moments de desesperació.
Ser fort és somriure quan es desitja plorar.
Ser fort és fer feliç algú quan es té el cor a trossos.
Ser fort és tenir fe.
Ser fort és callar quan l'ideal fóra cridar la teva angoixa.
Ser fort és consolar quan es necessita consol.
Estima i sigues fort!
divendres, 25 de desembre del 2009
Imagina't
Imagina’t que no hi ha cel,
és fàcil si ho intentes,
sota nostre no hi ha infern,
i a sobre nostre només hi veus el cel.
Imagina’t a tota la gent
vivint tan sols per avui.
Imagina’t que no hi ha fronteres,
no és difícil de fer,
que no hi ha res pel que matar o morir
i no hi ha religions.
Imagina’t a tota la gent
vivint la vida en pau.
Podràs dir que m’agrada somniar
però no soc l’únic,
espero que un dia siguis dels nostres
i el mon viurà unit.
Imagina’t que no hi ha possessions,
no sé si podràs,
sense necessitat d’avarícia ni fam,
un agermanament de tots els homes,
imagina’t tota la gent
compartint el mon.
Podràs dir que m’agrada somniar
però no soc l’únic,
espero que un dia siguis dels nostres
i el mon viurà unit.
John Lennon
és fàcil si ho intentes,
sota nostre no hi ha infern,
i a sobre nostre només hi veus el cel.
Imagina’t a tota la gent
vivint tan sols per avui.
Imagina’t que no hi ha fronteres,
no és difícil de fer,
que no hi ha res pel que matar o morir
i no hi ha religions.
Imagina’t a tota la gent
vivint la vida en pau.
Podràs dir que m’agrada somniar
però no soc l’únic,
espero que un dia siguis dels nostres
i el mon viurà unit.
Imagina’t que no hi ha possessions,
no sé si podràs,
sense necessitat d’avarícia ni fam,
un agermanament de tots els homes,
imagina’t tota la gent
compartint el mon.
Podràs dir que m’agrada somniar
però no soc l’únic,
espero que un dia siguis dels nostres
i el mon viurà unit.
John Lennon
diumenge, 13 de desembre del 2009
dijous, 10 de desembre del 2009
Confianza
Las personas que brindan su plena confianza creen por ello tener derecho a la nuestra. Es un error de razonamiento: los dones no dan derecho.
Friedrich Wilhelm Nietzsche.
Friedrich Wilhelm Nietzsche.
Vida
No importa si hi ha vida després de la mort, el que importa es que hi hagi vida abans de la mort.
Jung y las cuatro máscaras
Carl Gustav Jung, uno de los fundadores del moderno psicoanálisis, solía decir que todos mosotros bebemos de una misma fuente. Lo explicaba mediante toda una teoría que se remontaba al trabajo de los antiguos alquimistas, que denominaban a esta fuente el "alma del mundo" (Anima Mundi).
Según esta teoría, durante toda nuestra vida intentamos ser individuos únicos e independientes, pero una parte de nuestra memoria la compartimos con toda la humanidad. No importa a qué credo o a qué cultura se pertenezca: todos buscan el ideal de la belleza, de la danza, de la divinidad, de la música. La sociedad, sin embargo, se encarga de concretar cómo estos ideales van a manifestarse en la realidad diaria. Por ejemplo, hoy en día el ideal de belleza consiste en estar delgada, mientras que hace miles de años las imágenes de las diosas eran gordas. Lo mismo ocurre con la felicidad: hay una serie de requisitos que, de cumplirse, no nos permiten aceptar conscientemente el hecho de que tal vez ya somos felices. Tales requisitos no son absolutos, y cambian de generación en generación.
Jung solía clasificar el progreso individual en cuatro etapas: la primera era la Persona - máscara que usamos todos los días, fingiendo lo que somos. Pensamos que el mundo depende de nosotros, que somos excelentes padres y que nuestros hijos no nos comprenden, que los jefes son injustos, que el sueño de todo ser humano es parar de trabajar para siempre y pasarse la vida entera viajando. Algunas personas procuran entender qué es lo que no encaja, y acaban pasando a la siguiente fase: la Sombra.
La Sombra es nuestro lado negro, que dicta cómo debemos actuar y comportarnos. Cuando intentamos librarnos de la Persona, encendemos una luz dentro de nosotros, y logramos ver las telas de araña, la cobardía, la mezquindad. La Sombra está allí para impedir nuestro progreso - y generalmente lo consigue, pues nos damos la vuelta y corremos a ser quienes éramos antes de empezar a dudar. No obstante, algunos superan este enfrentamiento con sus telas de araña diciéndose: "Es verdad que tengo algunos defectos, pero soy digno, y quiero seguir adelante".
En ese momento, la Sombra desaparece, y entramos en contacto con el Alma.
Jung no entiende por Alma nada relacionado con la religión. Se refiere a un regreso al Alma del Mundo, la fuente del conocimiento. Los instintos comienzan a agudizarse, las emociones se tornan radicales, las señales que envía la vida son más importantes que la lógica, la percepción de la realidad se vuelve menos rígida. Comenzamos a entrar en contacto con realidades a las que no estábamos acostumbrados, empezamos a reaccionar de una manera que nos resulta inesperada a nosotros mismos.
Y descubrimos que, si conseguimos canalizar todo este chorro de energía continua, vamos a organizarlo en un centro muy sólido, al que Jung llama "el Viejo Sabio" para los hombres, o "la Gran Madre", en el caso de las mujeres.
Permitir esta manifestación es algo peligroso.
Generalmente, quien llega a ese punto tiene tendencia a considerarse santo, domador de espíritus, o profeta. No sólo las personas usan estas cuatro máscaras, también las sociedades. La sociedad occidental tiene una determinada Persona, ideas que nos guían y que parecen verdades absolutas.
Pero las cosas cambian. En su intento de adaptarse a los cambios, vemos las grandes manifestaciones de las masas, en las que la energía colectiva puede ser manipulada tanto para el bien como para el mal (Sombra). De repente, por alguna razón, la Persona o Sombra ya no terminan de satisfacer, y llega el momento de dar un salto, y comienzan a surgir nuevos valores (inmersión en el Alma).
Y al final de este proceso, para que estos nuevos valores se afiancen, la raza humana entera comienza a captar de nuevo el lenguaje de las señales (el Viejo Sabio).
Es justamente eso lo que estamos viviendo ahora.
Puede prolongarse cien o doscientos años, pero todo está cambiando. . . para bien.
Paulo Coelho (1947)
Según esta teoría, durante toda nuestra vida intentamos ser individuos únicos e independientes, pero una parte de nuestra memoria la compartimos con toda la humanidad. No importa a qué credo o a qué cultura se pertenezca: todos buscan el ideal de la belleza, de la danza, de la divinidad, de la música. La sociedad, sin embargo, se encarga de concretar cómo estos ideales van a manifestarse en la realidad diaria. Por ejemplo, hoy en día el ideal de belleza consiste en estar delgada, mientras que hace miles de años las imágenes de las diosas eran gordas. Lo mismo ocurre con la felicidad: hay una serie de requisitos que, de cumplirse, no nos permiten aceptar conscientemente el hecho de que tal vez ya somos felices. Tales requisitos no son absolutos, y cambian de generación en generación.
Jung solía clasificar el progreso individual en cuatro etapas: la primera era la Persona - máscara que usamos todos los días, fingiendo lo que somos. Pensamos que el mundo depende de nosotros, que somos excelentes padres y que nuestros hijos no nos comprenden, que los jefes son injustos, que el sueño de todo ser humano es parar de trabajar para siempre y pasarse la vida entera viajando. Algunas personas procuran entender qué es lo que no encaja, y acaban pasando a la siguiente fase: la Sombra.
La Sombra es nuestro lado negro, que dicta cómo debemos actuar y comportarnos. Cuando intentamos librarnos de la Persona, encendemos una luz dentro de nosotros, y logramos ver las telas de araña, la cobardía, la mezquindad. La Sombra está allí para impedir nuestro progreso - y generalmente lo consigue, pues nos damos la vuelta y corremos a ser quienes éramos antes de empezar a dudar. No obstante, algunos superan este enfrentamiento con sus telas de araña diciéndose: "Es verdad que tengo algunos defectos, pero soy digno, y quiero seguir adelante".
En ese momento, la Sombra desaparece, y entramos en contacto con el Alma.
Jung no entiende por Alma nada relacionado con la religión. Se refiere a un regreso al Alma del Mundo, la fuente del conocimiento. Los instintos comienzan a agudizarse, las emociones se tornan radicales, las señales que envía la vida son más importantes que la lógica, la percepción de la realidad se vuelve menos rígida. Comenzamos a entrar en contacto con realidades a las que no estábamos acostumbrados, empezamos a reaccionar de una manera que nos resulta inesperada a nosotros mismos.
Y descubrimos que, si conseguimos canalizar todo este chorro de energía continua, vamos a organizarlo en un centro muy sólido, al que Jung llama "el Viejo Sabio" para los hombres, o "la Gran Madre", en el caso de las mujeres.
Permitir esta manifestación es algo peligroso.
Generalmente, quien llega a ese punto tiene tendencia a considerarse santo, domador de espíritus, o profeta. No sólo las personas usan estas cuatro máscaras, también las sociedades. La sociedad occidental tiene una determinada Persona, ideas que nos guían y que parecen verdades absolutas.
Pero las cosas cambian. En su intento de adaptarse a los cambios, vemos las grandes manifestaciones de las masas, en las que la energía colectiva puede ser manipulada tanto para el bien como para el mal (Sombra). De repente, por alguna razón, la Persona o Sombra ya no terminan de satisfacer, y llega el momento de dar un salto, y comienzan a surgir nuevos valores (inmersión en el Alma).
Y al final de este proceso, para que estos nuevos valores se afiancen, la raza humana entera comienza a captar de nuevo el lenguaje de las señales (el Viejo Sabio).
Es justamente eso lo que estamos viviendo ahora.
Puede prolongarse cien o doscientos años, pero todo está cambiando. . . para bien.
Paulo Coelho (1947)
diumenge, 11 d’octubre del 2009
ESCOLTA ES VENT
Si no veus dins des meus ulls
el que esperes que te digui amb sa mirada,
si trobes que tal vegada
ses promeses d'amor no són sinceres,
si penses que t'he oblidat un moment,
demana totes ses nits
a aquella estrella des firmament
es vespre que li he pregat,
dugués as teu costat,
tot s'amor que t'he tingut i te tenc.
Mira el cel i escolta es vent
que de Menorca t'arriba,
te dirà que tu ets sa vida
i des meu cor s'aliment.
Mira el cel i escolta es vent.
Si tu creus que tot el meu és mentida,
si tu creus que no t'estim,
si penses que tal vegada
en el món de s'amor vius enganada,
s'estrella que com jo plora en sa nit
i espera s'hora i es dia enyorat
que tu retornis aquí,
podria dir-te as moment
sa pena que em va creixent,
va creixent i arriba as fons des meu pit.
Mira el cel i escolta es vent
que de Menorca t'arriba,
te dirà que tu ets sa vida
i des meu cor s'aliment.
Mira el cel i escolta es vent.
Tòfol Mus Reynés
el que esperes que te digui amb sa mirada,
si trobes que tal vegada
ses promeses d'amor no són sinceres,
si penses que t'he oblidat un moment,
demana totes ses nits
a aquella estrella des firmament
es vespre que li he pregat,
dugués as teu costat,
tot s'amor que t'he tingut i te tenc.
Mira el cel i escolta es vent
que de Menorca t'arriba,
te dirà que tu ets sa vida
i des meu cor s'aliment.
Mira el cel i escolta es vent.
Si tu creus que tot el meu és mentida,
si tu creus que no t'estim,
si penses que tal vegada
en el món de s'amor vius enganada,
s'estrella que com jo plora en sa nit
i espera s'hora i es dia enyorat
que tu retornis aquí,
podria dir-te as moment
sa pena que em va creixent,
va creixent i arriba as fons des meu pit.
Mira el cel i escolta es vent
que de Menorca t'arriba,
te dirà que tu ets sa vida
i des meu cor s'aliment.
Mira el cel i escolta es vent.
Tòfol Mus Reynés
diumenge, 4 d’octubre del 2009
Els defectes i les qualitats
Un guerrer de la llum coneix els seus defectes. Però també coneix les seves qualitats.
Alguns dels seus companys sempre s'estan queixant: "els demés tenen més oportunitats que no pas nosaltres".
Potser tenen raó, però un guerrer no es deixa paralitzar per això, i procura valorar al màxim les seves virtuts.
Sap que el poder de la gasela està en la habilitat de les seves potes. El poder de la gavina és la seva destresa per agafar un peix. Va aprendre que un tigre no tem a la hiena perquè és conscient de la seva força.
Un guerrer procura saber amb que pot comptar. Sempre verifica el seu bagatge que el formen tres coses: fe, esperança i amor.
Si aquestes tres coses estan presents, no dubta seguir endavant.
El guerrer de la llum confia, de la mateixa manera que els nens també confien.
Perquè creu en els miracles, aquests comencen a fer-se realitat. Perquè està convençut que el seu pensament pot canviar la seva vida, aquesta comença a canviar. Perquè està segur que trobarà l'amor, aquest amor apareix.
De tant en tant és desencisa. A vegades el fereixen.
Llavors escolta els comentaris: "que ingenu ets".
Però el guerrer sap que el preu que ha pagat val la pena: per cada derrota, té dues conquistes al seu favor.
Tots els que confien ho saben.
Un guerrer no comparteix la seva tenda amb qui li vol fer mal. Tampoc se'l veu en companyia d'aquells que sols desitgen "consolar".
Evita als que estan al seu costat en cas de derrota. Aquests falsos amics sols volen provar que la debilitat compensa.
Sempre son portadors de noticies dolentes. Sempre intenten destruir la confiança del guerrer, amb l'excusa de la "solidaritat"
Quan el veuen ferit es desfan en llàgrimes, però en el fons del seu cor estan contents perquè el guerrer ha perdut una batalla, i no entenen que això forma part del combat.
Els vertaders companys d'un guerrer estan al seu costat en tot moment, en les hores difícils i en les hores felices.
PAULO COELHO (Rio de Janeiro 1947)
Alguns dels seus companys sempre s'estan queixant: "els demés tenen més oportunitats que no pas nosaltres".
Potser tenen raó, però un guerrer no es deixa paralitzar per això, i procura valorar al màxim les seves virtuts.
Sap que el poder de la gasela està en la habilitat de les seves potes. El poder de la gavina és la seva destresa per agafar un peix. Va aprendre que un tigre no tem a la hiena perquè és conscient de la seva força.
Un guerrer procura saber amb que pot comptar. Sempre verifica el seu bagatge que el formen tres coses: fe, esperança i amor.
Si aquestes tres coses estan presents, no dubta seguir endavant.
El guerrer de la llum confia, de la mateixa manera que els nens també confien.
Perquè creu en els miracles, aquests comencen a fer-se realitat. Perquè està convençut que el seu pensament pot canviar la seva vida, aquesta comença a canviar. Perquè està segur que trobarà l'amor, aquest amor apareix.
De tant en tant és desencisa. A vegades el fereixen.
Llavors escolta els comentaris: "que ingenu ets".
Però el guerrer sap que el preu que ha pagat val la pena: per cada derrota, té dues conquistes al seu favor.
Tots els que confien ho saben.
Un guerrer no comparteix la seva tenda amb qui li vol fer mal. Tampoc se'l veu en companyia d'aquells que sols desitgen "consolar".
Evita als que estan al seu costat en cas de derrota. Aquests falsos amics sols volen provar que la debilitat compensa.
Sempre son portadors de noticies dolentes. Sempre intenten destruir la confiança del guerrer, amb l'excusa de la "solidaritat"
Quan el veuen ferit es desfan en llàgrimes, però en el fons del seu cor estan contents perquè el guerrer ha perdut una batalla, i no entenen que això forma part del combat.
Els vertaders companys d'un guerrer estan al seu costat en tot moment, en les hores difícils i en les hores felices.
PAULO COELHO (Rio de Janeiro 1947)
dilluns, 31 d’agost del 2009
MUERE LENTAMENTE
Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee,
quien no escucha música,
quien no halla encanto en sí mismo.
Muere lentamente
quien destruye su amor propio;
quien no se deja ayudar.
Muere lentamente
quien se transforma en esclavo del hábito,
repitiendo todos los dias los mismos senderos;
quien no cambia la rutina,
no se arriesga a vestir un nuevo color
o no conversa con quien desconoce.
Muere lentamente
quien evita una pasión
y su remolino de emociones;
aquellas que rescatan el brillo de los ojos
y los corazones decaídos.
Muere lentamente
quien no cambia la vida cuando está insatisfecho
con su trabajo, o su amor;
quien no arriesga lo seguro por lo incierto
para ir tras de un sueño;
quien no se permite
por lo menos una vez en la vida,
huir de los consejos sensatos. . .
¡Vive hoy!
¡Arriesga hoy!
¡No te dejes morir lentamente!
¡No te impidas ser feliz!
Neruda? Medeiros? . . . . . . . . . . . . . .
dimarts, 4 d’agost del 2009
Anònim
A la vida hi ha moments en que estranyes molt a una persona, i voldries fer-la sortir dels teus somnis per fer-li una abraçada molt forta.Quan una porta es tanca, sempre n'hi ha una altra que s'obre, però seguim mirant la porta tancada, sense donar importància a la que s'acaba d'obrir.
Els afortunats no tenen necessariament el millor de lo millor, simplement escullen el millor del que troben en el seu camí.
El futur més bonic sempre dependrà de la necessitat d'oblidar el passat. Mai podràs avançar a la vida, fins que hagis superat els errors del passat i tot el que fereix el teu cor.
Quan plores com un nen, tot el teu entorn somriu.
Viu la vida plenament, vés fins al final de les coses sempre amb alegria, malgrat les llàgrimes dels altres.
La vida no es viu de inhalacions, si no per els moments que t'han tallat la respiració.
dissabte, 25 de juliol del 2009
Sentiments
El teu amic es el camp on sembres amb amor i en treus collites agraït. Ell es la teva llar, i la teva taula.
Has de saber que, quan no et digui res, malgrat tot els dos cors continuen conversant.
Quan et tinguis que separar d'ell, no pateixis. Doncs és amb aquesta absència que reconeixeràs més fàcilment la importància de l'amistat, de la mateixa manera que un muntanyenc veu millor el paisatge que l'envolta quan és lluny de la plana.
Que el millor que tinguis, puguis compartir-ho amb el teu amic.
Deixa'l que conegui i participi no sols els teus moments d'alegria, sinó també dels teus moments de tristesa.
I pensa que un amic no està al teu costat per ajudar-te a matar el temps, sinó per ajudar-te a tenir una vida plena.
Kanlil Gibran (1.883 - 1.931)
Has de saber que, quan no et digui res, malgrat tot els dos cors continuen conversant.
Quan et tinguis que separar d'ell, no pateixis. Doncs és amb aquesta absència que reconeixeràs més fàcilment la importància de l'amistat, de la mateixa manera que un muntanyenc veu millor el paisatge que l'envolta quan és lluny de la plana.
Que el millor que tinguis, puguis compartir-ho amb el teu amic.
Deixa'l que conegui i participi no sols els teus moments d'alegria, sinó també dels teus moments de tristesa.
I pensa que un amic no està al teu costat per ajudar-te a matar el temps, sinó per ajudar-te a tenir una vida plena.
Kanlil Gibran (1.883 - 1.931)
dijous, 23 de juliol del 2009
Paraules de l'Einstein
No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix.
La crisi es la millor benedicció que li pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos.
La creativitat neix de l'angoixa com el dia neix de la negra nit.
Es en la crisi que neix l'enginy, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera així mateix sense quedar "superat".
Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries, violenta el seu propi talent i respecta molt més els problemes que les solucions.
La vertadera crisi es la crisi de la incompetència.
El inconvenient de les persones i els països, es la mandra per trobar sortides i solucions.
Sense crisi no hi ha reptes, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits.
Es en la crisi on es manifesta el millor de cada persona, perquè sense crisi tots els vents son carícies.
Parlar de la crisi és promoure-la, i callar en la crisi es exaltar el conformisme.
En comptes d'això treballem dur. Acabem d'una vegada amb l'única crisi que ens amenaça, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.
Albert Einstein (1.879 - 1.955)
La crisi es la millor benedicció que li pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos.
La creativitat neix de l'angoixa com el dia neix de la negra nit.
Es en la crisi que neix l'enginy, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera així mateix sense quedar "superat".
Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries, violenta el seu propi talent i respecta molt més els problemes que les solucions.
La vertadera crisi es la crisi de la incompetència.
El inconvenient de les persones i els països, es la mandra per trobar sortides i solucions.
Sense crisi no hi ha reptes, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits.
Es en la crisi on es manifesta el millor de cada persona, perquè sense crisi tots els vents son carícies.
Parlar de la crisi és promoure-la, i callar en la crisi es exaltar el conformisme.
En comptes d'això treballem dur. Acabem d'una vegada amb l'única crisi que ens amenaça, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.
Albert Einstein (1.879 - 1.955)
dimarts, 21 de juliol del 2009
Deixar de viure
No em fa por la mort, de fet morim una mica cada dia.
Els que no creiem en una altra vida, ens mirem la mort d'una altra manera.
No hem de ser egoistes i cal acceptar la seva existència.
L'edat ens fa mirar les coses amb més serenor, amb mes conformisme.
Patim per la mort i hauríem de patir per la vida.
Un dia parlava amb una senyora molt gran, i m'explicava que ja ho havia fet tot i que no li feia por marxar d'aquest mon. Però encara insistia amb detalls "post-mortem".
Això és una de les coses que ens fa sentir por a la mort. Ens veiem en imatges, en situacions posteriors a la mort, perquè com a vius, abans els hem viscut amb altres coneguts. Tot el que succeeixi després de la mort ho viuran els vius, nosaltres no. El darrer segon de la nostra vida el viurem nosaltres, un segon després sols ho viuran els vius.
Els que no creiem en una altra vida, ens mirem la mort d'una altra manera.
No hem de ser egoistes i cal acceptar la seva existència.
L'edat ens fa mirar les coses amb més serenor, amb mes conformisme.
Patim per la mort i hauríem de patir per la vida.
Un dia parlava amb una senyora molt gran, i m'explicava que ja ho havia fet tot i que no li feia por marxar d'aquest mon. Però encara insistia amb detalls "post-mortem".
Això és una de les coses que ens fa sentir por a la mort. Ens veiem en imatges, en situacions posteriors a la mort, perquè com a vius, abans els hem viscut amb altres coneguts. Tot el que succeeixi després de la mort ho viuran els vius, nosaltres no. El darrer segon de la nostra vida el viurem nosaltres, un segon després sols ho viuran els vius.
diumenge, 12 de juliol del 2009
Reflexions del "Guerrero de la Luz"
Un "Guerrero de la Luz" s'adóna que hi ha moments que es repeteixen.
Sovint es troba amb els mateixos problemes i situacions que ja havia afrontat.
Llavors es deprimeix, comença a pensar que és incapaç de progressar a la vida, ja que els moments difícils sempre tornen.
"Ja vaig passar per això", li diu al seu cor.
"De veritat que ja hi has passat, li contesta el cor, "però mai ho has sobrepassat"
Llavors el guerrer entén que les experiències repetides tenen una única finalitat: ensenyar-li que encara no ha après.
I llavors cerca una solució diferent per cada lluita repetida, fins que troba com vèncer-la.
Un guerrer de la llum sempre fa quelcom fora del que és comú. Pot ballar en el carrer mentre camina per anar al treball. O mirar els ulls a un desconegut i parlar d'amor a primera vista. Un guerrer de la llum de tant en tant exposa una idea que pot semblar ridícula, però és la que ell hi creu.
Els guerrers de la llum és permeten dies així.
No té por de plorar antigues penes, o d'alegrar-se amb nous descobriments. Arribat el moment, ho deixa tot i surt cap a la seva aventura somniada.
Quan entén que ha arribat al límit de la seva resistència, surt del combat sense sentir-se culpable per haver fet una o dues bogeries inesperades.
Un guerrer de la llum, no passa els seus dies intentant representar el paper que els altres varen escollir per ell.
De "El Guerrero de la Luz"
(Paulo Coelho, Río de Janeiro 1.947)
Sovint es troba amb els mateixos problemes i situacions que ja havia afrontat.
Llavors es deprimeix, comença a pensar que és incapaç de progressar a la vida, ja que els moments difícils sempre tornen.
"Ja vaig passar per això", li diu al seu cor.
"De veritat que ja hi has passat, li contesta el cor, "però mai ho has sobrepassat"
Llavors el guerrer entén que les experiències repetides tenen una única finalitat: ensenyar-li que encara no ha après.
I llavors cerca una solució diferent per cada lluita repetida, fins que troba com vèncer-la.
Un guerrer de la llum sempre fa quelcom fora del que és comú. Pot ballar en el carrer mentre camina per anar al treball. O mirar els ulls a un desconegut i parlar d'amor a primera vista. Un guerrer de la llum de tant en tant exposa una idea que pot semblar ridícula, però és la que ell hi creu.
Els guerrers de la llum és permeten dies així.
No té por de plorar antigues penes, o d'alegrar-se amb nous descobriments. Arribat el moment, ho deixa tot i surt cap a la seva aventura somniada.
Quan entén que ha arribat al límit de la seva resistència, surt del combat sense sentir-se culpable per haver fet una o dues bogeries inesperades.
Un guerrer de la llum, no passa els seus dies intentant representar el paper que els altres varen escollir per ell.
De "El Guerrero de la Luz"
(Paulo Coelho, Río de Janeiro 1.947)
divendres, 19 de juny del 2009
dissabte, 13 de juny del 2009
La vellesa existeix?
Alguns de nosaltres envellim, de fet, perquè no madurem.
Envellim quan ens tanquem a les noves idees i ens tornem radicals.
Envellim quan el que és nou ens espanta.
Envellim també quan pensem massa en nosaltres mateixos i ens oblidem dels demés.
Envellim si deixem de lluitar.
Tots estem matriculats a l'escola de la vida, on el Mestre és el Temps.
La vida només pot ser entesa mirant enrere. Però només pot ser viscuda mirant endavant.
Quan la joventut aprenem; amb l'edat comprenem.
Els homes son com el vi: el pas dels anys malmet els dolents, però millora els bons.
Envellir no és preocupant, ser vist com un vell si que ho és.
Envellir amb saviesa no és envellir.
En els ulls del jove crema una flama, en els ulls del vell brilla la llum.
Essent així, no existeix l'edat, som nosaltres que la creem. Si no creus en l'edat, no envelliràs fins el dia de la teva mort.
Personalment, jo no tinc edat: tinc vida!
No deixis que la tristesa del passat i la por al futur t'espatllin l'alegria del present.
La vida no és curta; son les persones les que romanen mortes massa temps.
Fes del pas del temps una conquesta i no una pèrdua.
Anònim.
Envellim quan ens tanquem a les noves idees i ens tornem radicals.
Envellim quan el que és nou ens espanta.
Envellim també quan pensem massa en nosaltres mateixos i ens oblidem dels demés.
Envellim si deixem de lluitar.
Tots estem matriculats a l'escola de la vida, on el Mestre és el Temps.
La vida només pot ser entesa mirant enrere. Però només pot ser viscuda mirant endavant.
Quan la joventut aprenem; amb l'edat comprenem.
Els homes son com el vi: el pas dels anys malmet els dolents, però millora els bons.
Envellir no és preocupant, ser vist com un vell si que ho és.
Envellir amb saviesa no és envellir.
En els ulls del jove crema una flama, en els ulls del vell brilla la llum.
Essent així, no existeix l'edat, som nosaltres que la creem. Si no creus en l'edat, no envelliràs fins el dia de la teva mort.
Personalment, jo no tinc edat: tinc vida!
No deixis que la tristesa del passat i la por al futur t'espatllin l'alegria del present.
La vida no és curta; son les persones les que romanen mortes massa temps.
Fes del pas del temps una conquesta i no una pèrdua.
Anònim.
Escàndol
96 milions d'euros, tal com deia en primera pàgina El Periódico d'ahir, equival a:
916 pisos de 100 m2 de protecció oficial.
El cost d'un estadi i mig de l'Espanyol.
Tres viatges a l'Estació Espacial Internacional.
Un escàndol, sigui el club que sigui, sigui el jugador que sigui.
Seguint amb El Periódico, primera pàgina d'avui dissabte:
S'apugen els impostos. La benzina i el tabac. . . . . . els primers.
dissabte, 30 de maig del 2009
Kazantzakis i Déu
Durant tota la seva vida, l'autor grec Nikos Kazantzakis va ser un home absolutament coherent. Encara que tractà temes religiosos en molts dels seus llibres, sempre es va considerar un ateu convençut. Doncs d'aquest ateu convençut, una de les més maques definicions de Déu que conec:
"Mirem amb perplexitat la part més alta de l'espai de la força que governa l'Univers. I en diem Déu. Podríem donar-li qualsevol altre nom: Abisme, Misteri, Foscor Absoluta, LLum Total, Matèria, Esperit, Suprema Esperança, Suprema Desesperació, Silenci. Però li diem Dèu, perquè sols aquest nom - per raons misterioses - es capaç de sacsejar amb força el nostre cor. I no hi ha dubte que aquesta sacsejada és absolutament indispensable per permetre el contacte amb les emocions bàsiques del ser humà, que sempre son més enllà de qualsevol explicació o lògica".
De "El Guerrero de la Luz"
Paulo Coelho. (1947)
"Mirem amb perplexitat la part més alta de l'espai de la força que governa l'Univers. I en diem Déu. Podríem donar-li qualsevol altre nom: Abisme, Misteri, Foscor Absoluta, LLum Total, Matèria, Esperit, Suprema Esperança, Suprema Desesperació, Silenci. Però li diem Dèu, perquè sols aquest nom - per raons misterioses - es capaç de sacsejar amb força el nostre cor. I no hi ha dubte que aquesta sacsejada és absolutament indispensable per permetre el contacte amb les emocions bàsiques del ser humà, que sempre son més enllà de qualsevol explicació o lògica".
De "El Guerrero de la Luz"
Paulo Coelho. (1947)
dissabte, 25 d’abril del 2009
La màquina del temps
A vegades he pensat que m'agradaria viatjar amb la màquina del temps i retrocedir al segle XIX.
Passejar pel poble on visc. . . . sentir les olors. . . . escoltar el silenci. . . . la rialla d'un infant. . . . el renec d'una persona gran.
El gust del menjar. . . . el tacte de la roba. . . . el fum de la llenya cremada que fuig per la xemeneia. . . . el perfum de les flors. . . . i, com deia Joaquim Ruyra, el perfum del lilà i del cínamom.
Veure com és relacionen les persones. . . . el veïnatge. . . . les costums. . . . de com celebren les festes. . . . de com festeja el jovent.
Asseurem en un banc de l'estació i veure passar els trens amb aquelles immenses màquines a vapor.
Fer una partida de cartes al "cafè". . . . fumar un caliquenyo. . . . . prendre un cigaló. . . . i fer-la petar una estona.
I preguntar, i esbrinar, i escoltar. . . .
Anar a veure les puntaires, i sentir-les cantar.
I veure a primera hora del matí com els pescadors tiren l'art i mes tard les dones venen el peix pel carrer.
I la fàbrica de nines a prop de l'estació. I els boters fent botes de totes mides. I els terrissers. . . . gibrells, cassoles, olles, orinals. . . .
I sé que també hi trobaria mestres d'aixa, espardenyers, cistellers, cadiraires, llauners. . . .
I els ferrers i aquella olor inconfusible de la fornal i dels cascs cremats dels cavalls acabats de ferrar.
I veure els pagesos batre els fesols, i al capvespre sentir els cascavells dels cavalls de tornada a casa amb el carro.
I descobrir coses del passat. . . . arrels del futur.
Un dia li vaig explicar aquest desig al millor amic que tinc, i em va dir que era més important pensar en com celebraven les festes culturals fa molts anys i les olors del meu poble, que no pas en grans moments puntuals de la història.
I va continuar dient. . . .
"A vegades ens mirem les coses dins d'un gran conjunt, dins d'una societat, i ens perdem petites coses que només s'entenen per elles mateixes, sense cap visió de conjunt ni de res.
La història no és el que surt als llibres, sinó les 24 hores del dia, de molts anys i segles i de moltes persones que ara són anònimes, però que també formen part de la història.
Masses vegades ens oblidem i és quan les coses no fan olor a res".
Fotografia: Arxiu Vicens Tomàs
Passejar pel poble on visc. . . . sentir les olors. . . . escoltar el silenci. . . . la rialla d'un infant. . . . el renec d'una persona gran.
El gust del menjar. . . . el tacte de la roba. . . . el fum de la llenya cremada que fuig per la xemeneia. . . . el perfum de les flors. . . . i, com deia Joaquim Ruyra, el perfum del lilà i del cínamom.
Veure com és relacionen les persones. . . . el veïnatge. . . . les costums. . . . de com celebren les festes. . . . de com festeja el jovent.
Asseurem en un banc de l'estació i veure passar els trens amb aquelles immenses màquines a vapor.
Fer una partida de cartes al "cafè". . . . fumar un caliquenyo. . . . . prendre un cigaló. . . . i fer-la petar una estona.
I preguntar, i esbrinar, i escoltar. . . .
Anar a veure les puntaires, i sentir-les cantar.
I veure a primera hora del matí com els pescadors tiren l'art i mes tard les dones venen el peix pel carrer.
I la fàbrica de nines a prop de l'estació. I els boters fent botes de totes mides. I els terrissers. . . . gibrells, cassoles, olles, orinals. . . .
I sé que també hi trobaria mestres d'aixa, espardenyers, cistellers, cadiraires, llauners. . . .
I els ferrers i aquella olor inconfusible de la fornal i dels cascs cremats dels cavalls acabats de ferrar.
I veure els pagesos batre els fesols, i al capvespre sentir els cascavells dels cavalls de tornada a casa amb el carro.
I descobrir coses del passat. . . . arrels del futur.
Un dia li vaig explicar aquest desig al millor amic que tinc, i em va dir que era més important pensar en com celebraven les festes culturals fa molts anys i les olors del meu poble, que no pas en grans moments puntuals de la història.
I va continuar dient. . . .
"A vegades ens mirem les coses dins d'un gran conjunt, dins d'una societat, i ens perdem petites coses que només s'entenen per elles mateixes, sense cap visió de conjunt ni de res.
La història no és el que surt als llibres, sinó les 24 hores del dia, de molts anys i segles i de moltes persones que ara són anònimes, però que també formen part de la història.
Masses vegades ens oblidem i és quan les coses no fan olor a res".
Fotografia: Arxiu Vicens Tomàs
dijous, 23 d’abril del 2009
Sant Jordi
Lo cavaller
Jordi guerrer
cuida avançar
per defensar
del rei la filla
on era el drac
tal premi n'hac:
molt poc après
ell ne fou pres
e fort batut;
dins en Barut
fou escorxat
per mig serrat.
Jaume Roig (1401-1478)
dimarts, 21 d’abril del 2009
Trossets
Les amistats estan fetes de trossets.
Trossets del temps que vivim amb cada persona.
El que importa no és la quantitat de temps que passem amb cada amic, sinó la seva qualitat. Cinc minuts poden tenir més importància que un dia sencer.
Algunes amistats estan fetes de riures i plors compartits; altres, d'hores d'escola; altres, de sortides, cine, diversions; i n'hi ha que neixen sense que sapiguem ben bé com ni per què. . . .
Potser de silencis compresos, o de simpatia mútua sense explicació?
Avui dia, n'hi ha que estan fetes sols de correus electrònics, i no per això són menys importants. Diferents, però no menys importants.
Aprenem a estimar les persones sense poder-les judicar per la seva aparença, sense que les puguem etiquetar conscientment. Hi ha amistats profundes que han nascut així.
Saint-Exsupéry diu:
"El temps que vas perdre per la teva rosa és el que la fa tan important"
El temps que "perdem" amb cada amic fa que cada amic sigui important. Perquè el temps "perdut" amb amics és temps guanyat, aprofitat i viscut.
Són records per a cinc minuts després, per a dins d'un any o per a sempre.
Un amic es torna important per a nosaltres - i nosaltres per a ell - quan en la seva absència som capaços de riure o plorar, de sentir nostàlgia, pena o alegria i, en aquell instant, sentir-lo ben a prop nostre.
L'important és saber aprofitar al màxim cada moment viscut i atresorar-lo en el bagul dels records, per poder estar amb els nostres amics, encara que estiguin lluny dels nostres ulls.
Guardo cada dia aquests trossets ben dins del meu cor. Són el meu tresor.
Quan estic sol, en trec els amics que m'acompanyen. . . .
Gràcies pel trosset que m'has regalat!
Trossets del temps que vivim amb cada persona.
El que importa no és la quantitat de temps que passem amb cada amic, sinó la seva qualitat. Cinc minuts poden tenir més importància que un dia sencer.
Algunes amistats estan fetes de riures i plors compartits; altres, d'hores d'escola; altres, de sortides, cine, diversions; i n'hi ha que neixen sense que sapiguem ben bé com ni per què. . . .
Potser de silencis compresos, o de simpatia mútua sense explicació?
Avui dia, n'hi ha que estan fetes sols de correus electrònics, i no per això són menys importants. Diferents, però no menys importants.
Aprenem a estimar les persones sense poder-les judicar per la seva aparença, sense que les puguem etiquetar conscientment. Hi ha amistats profundes que han nascut així.
Saint-Exsupéry diu:
"El temps que vas perdre per la teva rosa és el que la fa tan important"
El temps que "perdem" amb cada amic fa que cada amic sigui important. Perquè el temps "perdut" amb amics és temps guanyat, aprofitat i viscut.
Són records per a cinc minuts després, per a dins d'un any o per a sempre.
Un amic es torna important per a nosaltres - i nosaltres per a ell - quan en la seva absència som capaços de riure o plorar, de sentir nostàlgia, pena o alegria i, en aquell instant, sentir-lo ben a prop nostre.
L'important és saber aprofitar al màxim cada moment viscut i atresorar-lo en el bagul dels records, per poder estar amb els nostres amics, encara que estiguin lluny dels nostres ulls.
Guardo cada dia aquests trossets ben dins del meu cor. Són el meu tresor.
Quan estic sol, en trec els amics que m'acompanyen. . . .
Gràcies pel trosset que m'has regalat!
dijous, 2 d’abril del 2009
El pot de vidre i el cafè
Un professor davant els alumnes de la classe de Filosofia, va agafar un pot de vidre i el va omplir de pilotes de golf.
Va preguntar als seus alumnes si el pot estava ple.
Els estudiants li varen dir que si.
Lavors, el professor va agafar una caixa plena de baletes i la va buidar a dintre el pot de vidre.
Les baletes varen omplir els espais vuits entre les pilotes de golf.
El professor, va tornar a preguntar als seus alumnes si el pot estava ple, tornaren a dir que si.
Llavors el professor va agafar un saquet amb sorra i el va buidar a dintre del pot de vidre, i la sorra va omplir tots els espais entre les baletes.
De nou va preguntar als seus alumnes si el pot estava ple. I de nou li contestaren amb un si.
Tot seguit, el professor va afegir dues tasses de cafè al contingut del pot de vidre. El cafè va omplir tots els espais vuits entre la sorra i el pot quedà ple.
LLavors el professor els hi va dir:
Vull que us adoneu que aquest pot de vidre representa la vida.
Les pilotes de golf son les coses importants, com la família, els fills, la salut, els amics. . . . . . . tot el que ens apassiona.
Son coses que si perdéssim tot el demés, i només ens quedessin aquestes, les nostres vides encara estarien plenes.
Les baletes son les altres coses que importen, com el treball, la casa, etc.
La sorra és tot el demés. . . . . les petites coses.
Si primer de tot hi poséssim la sorra, no hi hauria espai per les baletes ni per les pilotes de golf.
El mateix passa amb la vida. Si fem servir tot el nostre temps i energia en les coses petites, mai tindrem un moment per les coses realment importants.
Estigueu atents a totes les coses que son importants per la vostra felicitat.
Sempre hi haurà temps per les altres coses.
Ocupeu-vos primer de les pilotes de golf, de les coses que realment importen.
Mireu primer les vostres prioritats, la resta . . . . . es sorra.
Un dels estudiants va preguntar al professor que representava el cafè.
El professor va somriure i li va dir.
Gràcies per la pregunta.
Sols és per demostrar-vos, que no importa que us pugui semblar que teniu la vida molt ocupada, sempre hi ha espai per un parell de tasses de cafè per compartir amb un amic.
"Sempre hi haurà una tassa de cafè per tu, esperant al costat del meu pot de vidre, del meu pot de la vida".
Va preguntar als seus alumnes si el pot estava ple.
Els estudiants li varen dir que si.
Lavors, el professor va agafar una caixa plena de baletes i la va buidar a dintre el pot de vidre.
Les baletes varen omplir els espais vuits entre les pilotes de golf.
El professor, va tornar a preguntar als seus alumnes si el pot estava ple, tornaren a dir que si.
Llavors el professor va agafar un saquet amb sorra i el va buidar a dintre del pot de vidre, i la sorra va omplir tots els espais entre les baletes.
De nou va preguntar als seus alumnes si el pot estava ple. I de nou li contestaren amb un si.
Tot seguit, el professor va afegir dues tasses de cafè al contingut del pot de vidre. El cafè va omplir tots els espais vuits entre la sorra i el pot quedà ple.
LLavors el professor els hi va dir:
Vull que us adoneu que aquest pot de vidre representa la vida.
Les pilotes de golf son les coses importants, com la família, els fills, la salut, els amics. . . . . . . tot el que ens apassiona.
Son coses que si perdéssim tot el demés, i només ens quedessin aquestes, les nostres vides encara estarien plenes.
Les baletes son les altres coses que importen, com el treball, la casa, etc.
La sorra és tot el demés. . . . . les petites coses.
Si primer de tot hi poséssim la sorra, no hi hauria espai per les baletes ni per les pilotes de golf.
El mateix passa amb la vida. Si fem servir tot el nostre temps i energia en les coses petites, mai tindrem un moment per les coses realment importants.
Estigueu atents a totes les coses que son importants per la vostra felicitat.
Sempre hi haurà temps per les altres coses.
Ocupeu-vos primer de les pilotes de golf, de les coses que realment importen.
Mireu primer les vostres prioritats, la resta . . . . . es sorra.
Un dels estudiants va preguntar al professor que representava el cafè.
El professor va somriure i li va dir.
Gràcies per la pregunta.
Sols és per demostrar-vos, que no importa que us pugui semblar que teniu la vida molt ocupada, sempre hi ha espai per un parell de tasses de cafè per compartir amb un amic.
"Sempre hi haurà una tassa de cafè per tu, esperant al costat del meu pot de vidre, del meu pot de la vida".
diumenge, 15 de març del 2009
Del poema Ara mateix
Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensants;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en que no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.
Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.
Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.
Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!
Molt lentament giravolta la sínia
i passen els anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.
Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.
Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.
Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible
Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquests límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota llei d'indicis.
Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.
Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.
Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.
Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.
Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claretat volguda.
En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat,
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulat en cadascú la força
de tots plegats i pojectant-la enfora.
Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.
Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens val saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.
Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.
Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts crèixer i combatre.
I ara, quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?
Del fons dels anys, crida, barbullent.
la llum d'un temps expectant i frondós.
Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.
Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.
Miquel Martí i Pol
diumenge, 1 de març del 2009
SALVADOR PUIG ANTICH 35 ANYS
2 de Març del 1974
Recordo que era un dissabte fred i ennuvolat. Arribava de treballar i vaig connectar l'aparell de ràdio per escoltar les noticies. La sentència de pena de mort d'en Salvador Puig Antich havia estat executada. Si, l'havien executat al garrot vil en unes dependències de la presó Model a les 9:40 del matí.
Tenia 25 anys, sis mesos mes jove que jo.
Quan vaig sentir la noticia, la meva reacció va ser sortir de casa i caminar, caminar sense cap rumb, sense cap destí. Em sentia impotent i alhora culpable de formar part d'aquella societat.
Sempre he estat en contra de la pena de mort, i no entrava a la meva ment el fet que es pogués acabar amb la vida d'una persona tant jove. Que es pogués acabar amb la vida d'una persona d'una manera "oficial", d'una manera tan freda, sense escrúpols.
L'any passat vaig veure la pel·lícula "Salvador". Pels que no varen viure aquella època, la pel·lícula és sols una pinzellada.
La primera vegada que vaig escoltar a Lluís Llach cantar "Sempre queda un fil", em vaig emocionar. Cada vegada que l'escolto encara m'emociono.
Recordo que era un dissabte fred i ennuvolat. Arribava de treballar i vaig connectar l'aparell de ràdio per escoltar les noticies. La sentència de pena de mort d'en Salvador Puig Antich havia estat executada. Si, l'havien executat al garrot vil en unes dependències de la presó Model a les 9:40 del matí.
Tenia 25 anys, sis mesos mes jove que jo.
Quan vaig sentir la noticia, la meva reacció va ser sortir de casa i caminar, caminar sense cap rumb, sense cap destí. Em sentia impotent i alhora culpable de formar part d'aquella societat.
Sempre he estat en contra de la pena de mort, i no entrava a la meva ment el fet que es pogués acabar amb la vida d'una persona tant jove. Que es pogués acabar amb la vida d'una persona d'una manera "oficial", d'una manera tan freda, sense escrúpols.
L'any passat vaig veure la pel·lícula "Salvador". Pels que no varen viure aquella època, la pel·lícula és sols una pinzellada.
La primera vegada que vaig escoltar a Lluís Llach cantar "Sempre queda un fil", em vaig emocionar. Cada vegada que l'escolto encara m'emociono.
SEMPRE QUEDA UN FIL
Com si fos un fil,
un fil llarg i prim
que teixint-se d'enyor
m'uneix sempre al teu cor.
És només un fil,
potser fràgil,
però sempre fàcil
per tenir-te dintre meu
tan a prop com tan absent. .
No ha d'esborrar el temps
ni un sol traç de tants sentiments per tu,
ni podrà l'oblit
trencar el fil que tibant-me em lliga a tu.
Jo t'espero. . . i t'espero. . .
Llenço a les estrelles
un cant pel teu record més dolç
ara que es més possible el món
que somniaves encara adolescent,
i les ferides que t'han fet. . .
i les ferides que tu has fet. . .
cuso amb aquest fil.
Sempre queda un fil,
un fil llarg i prim
que de tendre és tan tens
que per minse es fa immens.
Només aquest fil,
potser fàcil
però sempre fràgil
per sentir-te dintre meu,
tan a prop i tan absent. . .
Queda sempre un fil. . .
Dedicada a les germanes d'en Salvador.
Música i lletra: Lluís Llach.
dilluns, 9 de febrer del 2009
diumenge, 8 de febrer del 2009
Utopia
M'agradaria que el meu País fos presidit per una persona respectada per tots els que hi vivim. Que ens representes amb dignitat, amb serenitat, amb optimisme, amb sinceritat, sense egoismes, sense hipocresies, sense prepotències. . . .
M'agradaria que fos una persona gran, amb experiència de la vida, del bon fer, del diàleg, de la negociació. Acostumat a tractar, a fer tractes, a compartir, a suggerir. . . .
Fa anys vaig escoltar el que deia el Sr. Josep Maria Ainaud de Lasarte en una entrevista, i em va agradar molt tot el que deia, com parlava, la seva coherència. En aquell moment vaig pensar que ell o una persona del seu tarannà sería la que a mi m'agradaria què presidís el meu País. Un País independent que formés part com un Estat més, dins de la Unió Europea.
I qui governaria aquest País que jo m'imagino? Doncs un Consell format per persones grans amb l'experiència que els hi ha donat la vida, i per persones joves amb els seus coneixements tècnics, amb la seva joventut, amb la seva il·lusió. Junts segur que farien el que sembla tan difícil de fer: que funcioni el País. Treballant cada un en el seu lloc, organitzant el funcionament i fent que tiri endavant aquesta empresa tant maca que es diu Catalunya.
Treballant amb il·lusió i fent la feina ben feta, el que compta son els resultats. No cal sortir al carrer a fer declaracions davant les càmeres de televisió. Les declaracions dels polítics, les per mi insuportables declaracions dels polítics criticant a un i l'altre, no son més que cortines de fum per amagar una feina de dubtosa credibilitat.
M'agradaria que el mateix transcurs del temps, arxivés totes aquestes cares de polítics que particularment em carreguen. Polítics de sempre, polítics de fa masses anys. Polítics a l'oposició que diuen que faran, el que no varen ser capaços de fer quan eren al Govern. Polítics del Govern que no fan el que varen dir que farien quan governessin.
Tots els polítics a l'arxiu, però a l'arxiu definitiu.
M'agradaria que fos una persona gran, amb experiència de la vida, del bon fer, del diàleg, de la negociació. Acostumat a tractar, a fer tractes, a compartir, a suggerir. . . .
Fa anys vaig escoltar el que deia el Sr. Josep Maria Ainaud de Lasarte en una entrevista, i em va agradar molt tot el que deia, com parlava, la seva coherència. En aquell moment vaig pensar que ell o una persona del seu tarannà sería la que a mi m'agradaria què presidís el meu País. Un País independent que formés part com un Estat més, dins de la Unió Europea.
I qui governaria aquest País que jo m'imagino? Doncs un Consell format per persones grans amb l'experiència que els hi ha donat la vida, i per persones joves amb els seus coneixements tècnics, amb la seva joventut, amb la seva il·lusió. Junts segur que farien el que sembla tan difícil de fer: que funcioni el País. Treballant cada un en el seu lloc, organitzant el funcionament i fent que tiri endavant aquesta empresa tant maca que es diu Catalunya.
Treballant amb il·lusió i fent la feina ben feta, el que compta son els resultats. No cal sortir al carrer a fer declaracions davant les càmeres de televisió. Les declaracions dels polítics, les per mi insuportables declaracions dels polítics criticant a un i l'altre, no son més que cortines de fum per amagar una feina de dubtosa credibilitat.
M'agradaria que el mateix transcurs del temps, arxivés totes aquestes cares de polítics que particularment em carreguen. Polítics de sempre, polítics de fa masses anys. Polítics a l'oposició que diuen que faran, el que no varen ser capaços de fer quan eren al Govern. Polítics del Govern que no fan el que varen dir que farien quan governessin.
Tots els polítics a l'arxiu, però a l'arxiu definitiu.
dimecres, 21 de gener del 2009
L'Avi Quim
L'Avi Quim no va anar a Cuba
Cuba és terra de valents,
no volen ser més d'Espanya
volen fer-se independents.
Què se'ns ha perdut a Cuba
per què hi hem de dar la sang?
No us mogueu, no, fills del poble,
digueu que no, catalans!
L'Avi Quim no va anar a Cuba,
no volgué fer-hi el soldat.
Cuba és una terra lliure,
té dret a la llibertat!
No us embarqueu cap a Cuba,
que hi vagin els de Madrid.
Nosaltres mar i muntanya
i una rosa al mig del pit.
L'Avi Quim no va anar a Cuba,
preferí ser desertor.
Qui deserta de la guerra
porta la pau en el cor.
Pau aquí i pau a Cuba,
pau progrés i llibertat!
Aixequem-ne una bandera
al bell cim de Montserrat.
Visca sempre Catalunya,
i el bon Déu que ens l'ha donat!
Lletra: Francesc A. Picas i Pons
Música: Paco Viciana
dimarts, 20 de gener del 2009
diumenge, 18 de gener del 2009
José Luis Ortega Monasterio (Santoña 1918 - Barcelona 2004)
Avui fa cinc anys que ens va deixar El Mestre.
Recordo la primera vegada que vaig parlar amb ell. Era una persona afable, correcte, una bellíssima persona. Un "chicarrón del Norte" que parlava un català correctíssim amb accent de l'Empordà. Em va frepar la seva franquesa, la seva senzillesa.
La seva infantesa la va passar a Mutriku (Guipúskoa).
Parlava de la seva experiència de quan va arribar a Catalunya, a Palol d'Onyar a tocar a Girona. Parlava del seu amor a Catalunya, de la seva passió per la música.
"El meu avi" va ser el revulsiu per l'esclat del món de l'havanera. The London Symphony Orchestra en va fer una versió que ha donat la volta al mon.
Un dia varem compartir cantada amb el seu grup Cavall Bernat, a la plaça Rius i Taulet a Gràcia. Li vaig demanar al Mestre si em podia dedicar un disc. Va quedar sorprès pel que li demanava i encara més, quan li vaig demanar que la dedicatòria fos en euskera.
Hi va escriure: "Kepa'ri nere lagun maitea, abeslari onak biotz-biotzez!!"
Tinc un deute amb el Mestre. Fa temps em vaig prometre que faria una visita a Puigcerdà, on descansen les seves restes.
Quan les neus s'hagin fos i la verdor envaeixi la Cerdanya, serà, ara si, l'hora de fer la visita.
Eskerrik asko Mestre!
Recordo la primera vegada que vaig parlar amb ell. Era una persona afable, correcte, una bellíssima persona. Un "chicarrón del Norte" que parlava un català correctíssim amb accent de l'Empordà. Em va frepar la seva franquesa, la seva senzillesa.
La seva infantesa la va passar a Mutriku (Guipúskoa).
Parlava de la seva experiència de quan va arribar a Catalunya, a Palol d'Onyar a tocar a Girona. Parlava del seu amor a Catalunya, de la seva passió per la música.
"El meu avi" va ser el revulsiu per l'esclat del món de l'havanera. The London Symphony Orchestra en va fer una versió que ha donat la volta al mon.
Un dia varem compartir cantada amb el seu grup Cavall Bernat, a la plaça Rius i Taulet a Gràcia. Li vaig demanar al Mestre si em podia dedicar un disc. Va quedar sorprès pel que li demanava i encara més, quan li vaig demanar que la dedicatòria fos en euskera.
Hi va escriure: "Kepa'ri nere lagun maitea, abeslari onak biotz-biotzez!!"
Tinc un deute amb el Mestre. Fa temps em vaig prometre que faria una visita a Puigcerdà, on descansen les seves restes.
Quan les neus s'hagin fos i la verdor envaeixi la Cerdanya, serà, ara si, l'hora de fer la visita.
Eskerrik asko Mestre!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
