Engabiats

De tant en tant m'agrada fer un tomb pels carrers i les places del poble on visc. Darrerament m'he adonat que a moltes cases hi posen reixes a les finestres . . . . reforcen els panys de les portes. Dona la sensació que la inseguretat anirà a l'alça, que intentem protegir-nos de la possible visita dels amics de lo aliè.

M'ha vingut a la memòria de quan era un crio, anys 50. Llavors les cases no tenien timbre ja que sempre estaven obertes de bat a bat, tan sols un "eeeeei! amb la veu una mica alçada, servia per avisar de la nostra presència. Amb aquesta salutació, no estàvem demanant permís per entrar, avisàvem que ja érem a dintre. Els nanos de la meva edat entràvem i sortíem de les cases del veïnat, amb una naturalitat impressionant.

Ara no, ara vivim engabiats en la nostra mateixa casa.

En un altra vesant, avui dia també vivim engabiats, engabiats perquè som conformistes amb el que passa, amb el que ens envolta. Ens hem acostumat a que els que "manen" decideixin per nosaltres. Ens hem acostumat a practicar un "tantsemenfotisme" acollonant, que fa que no siguem capaços de sortir de la nostra gàbia i fer sentir la nostra veu, la nostra opinió i participar en la creació d'un mon més just i més solidari.

Però potser igual que els animals del zoo preferim viure engabiats, que ens ho donin tot fet, que no ens vinguin amb mal de caps, . . . . . . . . . i no pas sortir de la gàbia i lluitar per la nostra llibertat.

Comoditat . . . . . . "tantsemenfotisme" . . . . . . . passar de tot. . . . . . . . , una manera d'actuar que més aviat o mes tard, coarta la nostra llibertat.

Càstor Pérez Diz

M'havia entossudit a pensar que encara eres entre nosaltres. No acceptava el teu comiat per sempre. Del treball Flor de Lluna avui he escoltat "Pensament". I mancava la teva veu suau i al mateix temps profunda, però amb la guitarra desgranaves unes notes delitoses com només sabeu interpretar els mestres. . . . . . . . els mestres com tu.
Càstor, quan escolto aquesta cançó, "el meu cor trist, me'l colma de pau".
T'estimo.

Amistats

A vegades el fet d'iniciar una amistat és com pujar una muntanya. En el camí cap el cim hi trobem de tot, flors de tots colors que mai havíem vist, plantes que ens esgarrinxen, camins cap a la dreta, camins cap a l'esquerra, camins que es bifurquen i que no sabem quin és el correcte, quin hem d'agafar. Hi ha moments que el camí és planer, d'altres moments la pujada és esgotant. I finalment s'arriba al cim, i es gaudeix de totes aquelles sensacions què ens ofereix el fet d'estar en el cim d'una muntanya, i que és llavors quan valorem tot l'esforç fet fins el moment. Son moments de sentir l'aire fresc que ens acarona la cara, son moments de gaudir del paisatge que ens envolta, de copsar la sensació d'estar sol, però al mateix temps sentir-se molt acompanyat. De viure en plenitud aquell moment tan frepant.

La corba de l'amistat a vegades pot tenir relació amb el que representa pujar una muntanya. Quan som al cim i gaudim plenament del moment, després potser ve la baixada. I en aquesta baixada podem anar gaudint del que la muntanya ens ofereix, flors, cants d'ocells, camins suaus que ens porten a la plana, recordant el moment que hem viscut en el cim i el que també hem viscut mentre pujàvem. Però a vegades pot passar que no siguem conscients de que estem de baixada, i de cop i volta rellisquem i baixem rodolant, i ens ferim els colzes o els genolls.

M'agrada ser conscient de quan una amistat va a la baixa, adaptar-me a la nova situació, al moment. Recordar amb il·lusió els temps viscuts. Si no "vivim" o no som conscients de "la baixada" d'una amistat, la patacada pot ser molt forta, esfereïdora.

12 d'Octubre

Cada dia quan m'aixeco miro el cel . . . . . . els arbres . . . . . . els ocells . . . . . . i li dono gràcies al meu cos, per deixar-me veure la llum d'un nou dia. Avui quan m'he aixecat estava fosc, però també l'hi he donat gràcies per deixar-me veure la foscor. Avui quan m'he aixecat, li he donat gràcies per haver aguantat un altre any. Un any ple d'amistats . . . . . . d'emocions . . . . . . d'esperança. Gràcies.

El temps

Des de que estic jubilat, em dona la sensació que em petejo els dies, que els dies em passen volant. Però el temps no ens el marca ni el rellotge ni els calendaris, el temps som nosaltres mateixos, i depèn de com visquem el nostre temps, al final haurem viscut molt o haurem viscut poc.

Viure

Viure pels demés és la millor manera de viure per un mateix.

"Certa edat"

Els que tenim "certa edat", a vegades ens aturem i fem un repàs del que ha estat la nostra vida. Segurament voldríem esborrar moments que hem viscut, i d'altres temes ens penedim de no haver-los portat a terme. En segons quines situacions ens hauria agradat deixar de ser protagonistes i ser només un senzill espectador, i de vegades potser, hauríem volgut ser protagonistes i no haver estat solsament espectadors.

Els veritables amics

"Els veritables amics poden estar llargs períodes de temps sense parlar però mai qüestionen la seva amistat. I quan es veuen, es tracten com si haguessin parlat ahir, sense importar quan temps ha passat".

El gripau i l'aigua

Diversos estudis biològics demostren que si posem un gripau en un recipient amb l'aigua del seu propi entorn, es queda immòbil mentre estem escalfant el líquid. El gripau no reacciona al gradual augment de la temperatura i mor quan l'aigua bull, inflat i feliç.

D'altra banda, un altre gripau que deixem caure en aquest mateix recipient amb l'aigua ja bullint, saltarà fora de seguida. Mig escaldat, però viu!

De vegades, som gripaus bullits. No ens adonem dels canvis. Ens sembla que tot va molt bé, o que el que no va bé passarà, que és només qüestió de temps. Estem a punt de morir, però ens quedem surant, estables i apàtics, en l'aigua que no deixa d'escalfar-se minut a minut. Acabem morint, inflats i feliços, sense haver arribat a sentir els canvis que es produïen al nostre voltant.

Hi ha gripaus bullits que encara creuen que el fonamental és l'obediència, i no la competència: mana qui pot, i obeeix qui té judici. En definitiva, on és la vida de veritat? És millor sortir mig escaldats d'una situació, però vius i llestos per a l'acció.

Responsabilitat i risc

L'arrel llatina de la paraula "responsabilitat" revela el seu significat: capacitat de respondre, de reaccionar.

Un guerrer responsable va ser capaç d'observar i de practicar. Va ser, fins i tot, capaç de ser "irresponsable": alguna vegada es va deixar portar pels esdeveniments, sense reaccionar.

Però va aprendre les lliçons. Va adoptar una actitud, va escoltar un consell, va tenir la humilitat d'acceptar ajuda.

Un guerrer responsable no és el que es posa sobre les espatlles el pes del món, és aquell que aconsegueix enfrontar els desafiaments de cada dia.

Per descomptat, a vegades li entra por quan ha de prendre una decisió important.

Això és massa gran per tu - diu un amic.

Endavant sé valent - diu un altre.

I els seus dubtes augmenten.

Després d'alguns dies d'angoixa, ell es retira en un racó de la seva tenda, on sol seure per meditar i pregar. Es veu a si mateix en el futur. Veu a les persones que sortiran beneficiades o perjudicades per la seva actitud. No vol causar patiments inútils, però tampoc vol abandonar el camí.

El guerrer llavors deixa que la decisió es manifesti. Si s'ha de dir que si, ho dirà amb valentia. Si s'ha de dir que no, no serà covard per fer-ho. Quan el guerrer assumeix una responsabilitat, manté la seva paraula.

Els que prometen i no compleixen, perden el seu amor propi, tenen vergonya dels seus propis actes. La vida d'aquestes persones consisteix en fugir. Gasten molta més energia deshonrant la paraula, que la que el guerrer de la llum fa servir per complir els seus compromisos.

De vegades, ell també assumeix una responsabilitat tonta, que li donarà perjudicis. No ho torna a repetir, però, de tota manera, honra la seva paraula i paga el preu de la seva precipitació.

És clar que acaba escoltant opinions que li són contràries. Però, abans de posar atenció a qualsevol cosa, procura informar-se de si qui dóna aquestes opinions va realitzar mai un treball millor que el seu. Generalment, els que critiquen mai van viure el seu propi somni; només els vencedors són tolerants i generosos.

Per què critiquen?

Perquè, a cada pas endavant que el guerrer va donar, aquesta persona es quedarà endarrerit un pas més. Per a ella és dur acceptar que algú està assolint tot el que ella creia inabastable.

Això no vol dir que el guerrer no doni passos en fals: s'equivocarà moltes vegades, però això no té importància. Equivocar-se forma part del camí, corregir l'error forma part de la seva responsabilitat.

Per equivocar-se menys, el guerrer descansa de tant en tant, i s'alegra amb les coses senzilles de la vida, sap que les cordes que estan permanentment tenses s'acaben desafinant. Que els cavalls que no paren de saltar obstacles, acaben trancant-se una pota. Que els arcs que es corben cada dia, acaben per no llançar les fletxes amb la mateixa força.

Paulo Coelho (Rio de Janeiro 1947)

El Desertor

Senyor Governador
jo vos escric tres ratlles
no crec demanar gaire
si us prego les llegiu.

Jo tinc entre els meus dits
les ordres que m'obliguen
partir prest a la guerra
dimecres a la nit.

Senyor Governador
li dic que em nego a fer-la
no tinc raons ni em tempta
matar cap enemic.

I quedi clar senyor
que això no es cap ofensa
la decisió ja es presa
jo vull ser desertor.

Després d'haver nascut
he vist morir el meu pare
germans marxar de casa
i els plors dels meus petits.

Ma mare patí tant
que avui ja es a la tomba
i se'n riu de les bombes
i els cucs del seu voltant.

Quan era presoner
varen prendre'm la dona
varen prendre'm les hores
i el meu passat feliç.

Demà de bon matí
me'n aniré de casa
i esclafaré la porta
als nassos de l'ahir.

Viuré de les almoines
que em donin mans senzilles
d'Alcoi a la Cerdanya
diré a la bona gent.

Negeu-vos a obeir
digueu no a les ordres
no aneu mai a la guerra
negeu-vos a partir.

Si s'ha de perdre sang
perdeu senyor la vostra
feu bé el paper d'apòstol
senyor Governador.

I si em feu perseguir
digueu als qui em segueixin
que no duré cap arma
podran tirar tranquils.

Boris Vian (1920-1959)

El grill

El grill sap que en el cosmos no té importància i no obstant això, canta

Fronteres

Les Nacions Unides van proclamar, l'any 1966, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor l'any 1976 i va ser ratificat per l'Estat Espanyol el 27 de juliol de 1977. Segons consta en aquest document a les Nacions Unides, el seu article 1 proclama:

"Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament econòmic, social i cultural"

Quan jo anava a l'escola, d'això ja fa un grapat d'anys, recordo que hi havia dos mapes del món, un de físic i l'altre de polític. En el físic hi podíem veure els mars, els rius i les muntanyes. En el polític, els països que en aquell moment hi havia en el món, amb la seva capital, les seves fronteres, les seves demarcacions.

En aquest moment recordo que del mapa físic de quan anava a l'escola, ha desaparegut el mar d'Aral, que no és poca cosa, però del mapa polític han variat moltes coses, fronteres que s'han eixamplat, d'altres que s'han reduït, països que han desaparegut i altres de nous que han entrat a formar part d'aquest mapa que en diem polític.

Hi ha persones que dona la sensació que en aquest món només hi son ells, que abans d'ells no hi ha hagut ningú, i encara més greu, com si semblés que després d'ells tampoc hi haurà ningú. Que és creuen els amos del món, com si els països que regenten fossin d'ells, que en fossin els propietaris. Que no admeten el dret a l'autodeterminació d'altres països, el dret a independitzar-se, ni la variació de les fronteres. Del dret a ser el que son i volen ser. No saben que aquí hi estem de lloguer, que no som propietaris de res, que després d'ells la vida seguirà, i que els mapes polítics del 2010 no tindran res a veure amb els mapes polítics d'aquí un temps, o d'aquí uns anys.

Problema

El problema és que les coses, a vegades és fa veure que és fan, ens arribem a creure que és fan, però en realitat no és fan.

Independència

"Si ara tingués la llàntia meravellosa i el geni em demanés si volia que, fent petar els dits, Catalunya fos independent, li diria que no. Que allò ho volia viure, que volia gaudir de totes les sensacions del procés, que no em volia perdre el tram final de la victòria, que volia viure la primera nit de llibertat, que m'havia d'abraçar amb centenars de companys i companyes de lluita"

Francesc Ribera "Titot"

Avui he tornat

Avui he tornat al lloc on vaig néixer
m'han reconegut els amics de sempre
he pogut parlar de quan anàvem als "Padres"
les hores de joc, "La Peni" i "l'Alhambra"
I és que jo he tornat a caminar per dins la plaça
he vist els carrers, l'alt campanar, font de l'església
des on he escoltat el toc de "l'Enrica"
fa quasi trenta anys que la batejarem
el cor fet un nus, l'esperit a l'aire
i és que jo he tornat al camí de casa.

Vila de Molins de Rei
la del pont de quinze arcades
son dotze molins reials
que t'han fet anomenada
pubilla de terra endins
al bell mig de les muntanyes
al passar pel teu costat
et somriu el Llobregat.

Encara he trobat el pedrís de casa
on seia a parlar cada vespre amb mon pare
i la vorera estreta per on passava
ma cosina Mercè que tan estimava.
També m'he aturat a recordar el vell teatre
on el meu germà un Sant Miquel cantà "Granada"
avui ja no hi son, ni el pont ni el meu pare
el córrer del temps m'ha tornat a casa
de tot he parlat al trobar la mare
que m'ha obert el portal com la vila aimada.

Vila de Molins de Rei
la del pont de quinze arcades
son dotze molins reials
que t'han fet anomenada
pubilla de terra endins
al bell mig de les muntanyes
al passar pel teu costat
et somriu el Llobregat.

PIER

Somnis

Moltes vegades l'estat d'ànim de quan ens aixequem, té relació directa amb el tipus de somni que hem tingut durant la nit, i que no recordem.

Missatge de Mario Andrade. Poeta, novel·lista, assagista i musicòleg brasileny. (Sao Paulo 1893-1945)

"He comparat els meus anys i he descobert
que tinc menys temps per viure d'aquí en
endavant, que el que he viscut fins ara. . .

Em sento com aquell infant a qui regalen
una bossa de caramels: els primers se'ls
menja feliç, però, quan s'adona que n'hi
queden pocs, comença a assaborir-los
profundament.

Ja no tinc temps per a reunions
que mai s'acaben, on es discuteixen
estatuts, normes, procediments i
reglaments interns, sabent que no
s'aconseguirà res.

Ja no tinc temps per suportar
persones absurdes que, malgrat
la seva edat cronològica, no han
crescut.

Ja no tinc temps per perdre'l
amb mediocritats.

No vull estar en reunions on
desfilen egos inflats.

No tolero els manipuladors
ni els aprofitats.

Em molesten els envejosos,
que tracten de desacreditar
als més capaços, per
apropiar-se dels seus llocs,
dels seus talents i dels
seus èxits.

Detesto, si en soc testimoni,
els defectes que genera la
lluita per un càrrec important.

Les persones no discuteixen
continguts, a penes els títols.

El meu temps és escàs com
per discutir títols.

Vull l'essència, la meva ànima
té tard. . .

Amb pocs caramels en el paquet. . .

Vull viure al costat de gent humana, molt humana.

Que sàpiga riure's dels seus errors.

Que no es vanti amb els seus triomfs.

Que no es consideri elegida abans d'hora.

Que no defugi les seves responsabilitats.

Que defensi la dignitat humana.

I que desitgi tan sols caminar de la
banda de la veritat i l'honradesa.

L'essencial és el que fa que la vida
valgui la pena.

Vull envoltar-me de gent que sàpiga
tocar el cor de les persones.

Gent aquí els durs cops de la vida,
li han ensenyat a créixer amb suaus
carícies a l'ànima.

Si. . . tinc tard. . . per viure amb la
intensitat que només la maduresa pot donar.

Pretenc no malbaratar ni tan sols
un dels caramels que em queden.

Estic segur que seran més exquisits
que els que m'he menjat fins ara.

La meva fita és arribar al final satisfet
i en pau amb els meus éssers estimats
i amb la meva consciència.

Espero que la teva sigui la mateixa,
perquè de qualsevol manera hi arribaràs. . ."