". . . Allà on voldria arribar és a una reflexió molt més profunda i universal que com a ciutadans de Catalunya si més no, no podem deixar de fer-nos: tots els pobles del món tenen el dret a l'autodeterminació, es a dir, a decidir lliurament, sempre per vies pacífiques i democràtiques, el seu futur. No hi ha cap poder estatal ni judicial que pugui privar-nos d'exercir aquest dret elemental com és, i necessari, pel que fa a la bona convivència i a la solidaritat humana; no deixar exercir aquest dret, democràticament repeteixo, és condemnar els pobles a l'extinció o a la violència terrorista permanent. Déu vulgui que Euskadi a no trigar i que Catalunya també algun dia puguin exercir-lo com cal, per més constitucions i estatuts que s'hagin de modificar: no hi ha cap llei humana que sigui intocable. Els pobles, com les persones, no són si no són lliures. No n'hi ha prou de proclamar que Espanya es plurinacional, pluricultural i plurilingüística si aquest reconeixement legal no sols no es posa en pràctica, sinó que és vedat amb renovades i vergonyoses prohibicions.
M'arriscaria a dir que a la pell de brau no hi haurà una convivència tranqui·la i fraternal prou satisfactòria, tan de bo definitiva, fins que les diverses nacions que en formen part per força, no puguin decidir democràticament el seu estatus i establir relacions amb l'estat des de la seva llibertat i indiosincràsia. Els matrimonis forçats o de conveniència, estan condemnats al fracàs; si més no, mai no arriben a viure en pau ni a ser feliços ni fecunds.
I que consti (això ja ho deia el nostre gran compatriota, mossèn Josep Armengou), nosaltres els catalans, som els principals culpables d'aquesta situació desgraciada que ens ha tocat viure o de patir, a despit dels temps actuals il·lusòriament democràtics: pels nostres complexos hereditaris, per les nostres divisions polítiques internes, pel nostre mercantilisme asservit, en el fons per la poca fe en nosaltres mateixos. Per això m'atreviria a prendre La Valldan com a símil i com a símbol patriòtic berguedà, català i universal. No cal que siguem catalanistes, si no ens hi obliguen. Siguem catalans, i prou, amb naturalitat i convicció, assumint-ne, això si, tots els drets i tots els deures. Ara, que ens deixin ser, que no ens tractin com a forasters a casa nostra. Primer que a Espanya, som a Catalunya, i després ja veurem; sí, també a Espanya, molt bé, però com a germans, no com esclaus."
Mossèn Climent Forné
