Més enllà

En la melangia dolça del capvespre
desgrano lentament la memòria dels dies viscuts,
més enllà del temps i de la vida . . .
El vent t'ho portarà . . . . . . . . . . . . . .

Ran de mar donzella
amb refrec de dolor,
acaronada de vespre
s'enfonsa en silenci,
mar endins,
deixant un camí de boira . . .
I un llençol d'estels
li dona aixopluc . . . . . . . . .

Un cop de mar m'arrabassà la flama
i una onada envejosa es pintà de vermell . . . .
Em repenjo ara en el teu record,
i vorejo les hores de tardes melangioses
mirant el mar,
que segueix el seu etern camí.

I m'apropo en silenci
on coincidíem tu i jo els capvespres
i no hi ets . . . .
i t'espero a la sorra
com la nit l'albada,
com la flor la rosada
o com l'ànima torbada el repòs etern . . . .

Et sento més enllà de qualsevol paraula,
en el plany d'una havanera,
entre les notes d'un pentagrama trist.
I em deixo arrossegar per un poema
intentant posar color als seus mots,
descordant el temps per fer dels moments viscuts,
un altre vida.

Sé que no podré arribar al sol ni en somnis,
però es pot somniar la llum . . . . . .

T'enyoro més enllà d'un nom, d'un mot o d'un poema . . . . .

QUASI CANÇÓ DE BRESSOL

Potser vindrà la son a despertar-te
i pensaràs: que estrany, la son desvetlla!
Llavors tots els colors de la tendresa
t'esclataran al fons de la mirada
i somriuràs com potser no recordes
haver somrigut mai, perquè les coses
ja no seran mai més fosques ni tristes.
No et parlo pas de mort, sinó de vida,
germà petit, amic, que amb ulls de somni
mires tan lluny com pots sense espantar-te,
perquè has crescut vorejant el silenci
i qualsevol no-res et maravella.
No et parlo pas de mort, sinó del ritme
d'una veu dolça i unes mans amigues
-la teva veu, les teves mans tal volta-
que gronxen una barca que s'allunya
per sempre més d'angoixes i misteris.
Aquestes són, per més que te'n sorprenguis,
les quietuds enceses i els prodigis
que has après sol, aquesta és la bellesa
que ja mai més ningú podrà robar-te.
Ara una son manyaga et ronda els llavis,
una altra son que només tu coneixes;
dorm, amic meu, germà, la nit és clara,
dorm, companyó d'anhels i d'esperances,
a l'horitzó hi ha un desvessal d'estrelles
i totes són per tu, que les somies.

Miquel Martí i Pol

Sensacions

A vegades tinc la sensació que hi ha quelcom que s'està acabant, i que els que venen al darrera potser no tindran prou força per tornar-ho arrencar.

Del darrer disc de Brams

Ens van dir que els estels són inabastables
i és per això que en vam fer el nostre objectiu,
és per això que els vam cosir a les banderes
i és per això que quan podem en presumim.

I amb els peus a terra, sense enlairar-nos,
sembla que d'aquell estel som més a prop.
I això és potser perquè no era un cos celeste
sinó un punt de llum del somni en la foscor.

El futur no és dels que saben, és dels que aprenen

Engabiats

De tant en tant m'agrada fer un tomb pels carrers i les places del poble on visc. Darrerament m'he adonat que a moltes cases hi posen reixes a les finestres . . . . reforcen els panys de les portes. Dona la sensació que la inseguretat anirà a l'alça, que intentem protegir-nos de la possible visita dels amics de lo aliè.

M'ha vingut a la memòria de quan era un crio, anys 50. Llavors les cases no tenien timbre ja que sempre estaven obertes de bat a bat, tan sols un "eeeeei! amb la veu una mica alçada, servia per avisar de la nostra presència. Amb aquesta salutació, no estàvem demanant permís per entrar, avisàvem que ja érem a dintre. Els nanos de la meva edat entràvem i sortíem de les cases del veïnat, amb una naturalitat impressionant.

Ara no, ara vivim engabiats en la nostra mateixa casa.

En un altra vesant, avui dia també vivim engabiats, engabiats perquè som conformistes amb el que passa, amb el que ens envolta. Ens hem acostumat a que els que "manen" decideixin per nosaltres. Ens hem acostumat a practicar un "tantsemenfotisme" acollonant, que fa que no siguem capaços de sortir de la nostra gàbia i fer sentir la nostra veu, la nostra opinió i participar en la creació d'un mon més just i més solidari.

Però potser igual que els animals del zoo preferim viure engabiats, que ens ho donin tot fet, que no ens vinguin amb mal de caps, . . . . . . . . . i no pas sortir de la gàbia i lluitar per la nostra llibertat.

Comoditat . . . . . . "tantsemenfotisme" . . . . . . . passar de tot. . . . . . . . , una manera d'actuar que més aviat o mes tard, coarta la nostra llibertat.

Càstor Pérez Diz

M'havia entossudit a pensar que encara eres entre nosaltres. No acceptava el teu comiat per sempre. Del treball Flor de Lluna avui he escoltat "Pensament". I mancava la teva veu suau i al mateix temps profunda, però amb la guitarra desgranaves unes notes delitoses com només sabeu interpretar els mestres. . . . . . . . els mestres com tu.
Càstor, quan escolto aquesta cançó, "el meu cor trist, me'l colma de pau".
T'estimo.