Engabiats

De tant en tant m'agrada fer un tomb pels carrers i les places del poble on visc. Darrerament m'he adonat que a moltes cases hi posen reixes a les finestres . . . . reforcen els panys de les portes. Dona la sensació que la inseguretat anirà a l'alça, que intentem protegir-nos de la possible visita dels amics de lo aliè.

M'ha vingut a la memòria de quan era un crio, anys 50. Llavors les cases no tenien timbre ja que sempre estaven obertes de bat a bat, tan sols un "eeeeei! amb la veu una mica alçada, servia per avisar de la nostra presència. Amb aquesta salutació, no estàvem demanant permís per entrar, avisàvem que ja érem a dintre. Els nanos de la meva edat entràvem i sortíem de les cases del veïnat, amb una naturalitat impressionant.

Ara no, ara vivim engabiats en la nostra mateixa casa.

En un altra vesant, avui dia també vivim engabiats, engabiats perquè som conformistes amb el que passa, amb el que ens envolta. Ens hem acostumat a que els que "manen" decideixin per nosaltres. Ens hem acostumat a practicar un "tantsemenfotisme" acollonant, que fa que no siguem capaços de sortir de la nostra gàbia i fer sentir la nostra veu, la nostra opinió i participar en la creació d'un mon més just i més solidari.

Però potser igual que els animals del zoo preferim viure engabiats, que ens ho donin tot fet, que no ens vinguin amb mal de caps, . . . . . . . . . i no pas sortir de la gàbia i lluitar per la nostra llibertat.

Comoditat . . . . . . "tantsemenfotisme" . . . . . . . passar de tot. . . . . . . . , una manera d'actuar que més aviat o mes tard, coarta la nostra llibertat.

Càstor Pérez Diz

M'havia entossudit a pensar que encara eres entre nosaltres. No acceptava el teu comiat per sempre. Del treball Flor de Lluna avui he escoltat "Pensament". I mancava la teva veu suau i al mateix temps profunda, però amb la guitarra desgranaves unes notes delitoses com només sabeu interpretar els mestres. . . . . . . . els mestres com tu.
Càstor, quan escolto aquesta cançó, "el meu cor trist, me'l colma de pau".
T'estimo.

Amistats

A vegades el fet d'iniciar una amistat és com pujar una muntanya. En el camí cap el cim hi trobem de tot, flors de tots colors que mai havíem vist, plantes que ens esgarrinxen, camins cap a la dreta, camins cap a l'esquerra, camins que es bifurquen i que no sabem quin és el correcte, quin hem d'agafar. Hi ha moments que el camí és planer, d'altres moments la pujada és esgotant. I finalment s'arriba al cim, i es gaudeix de totes aquelles sensacions què ens ofereix el fet d'estar en el cim d'una muntanya, i que és llavors quan valorem tot l'esforç fet fins el moment. Son moments de sentir l'aire fresc que ens acarona la cara, son moments de gaudir del paisatge que ens envolta, de copsar la sensació d'estar sol, però al mateix temps sentir-se molt acompanyat. De viure en plenitud aquell moment tan frepant.

La corba de l'amistat a vegades pot tenir relació amb el que representa pujar una muntanya. Quan som al cim i gaudim plenament del moment, després potser ve la baixada. I en aquesta baixada podem anar gaudint del que la muntanya ens ofereix, flors, cants d'ocells, camins suaus que ens porten a la plana, recordant el moment que hem viscut en el cim i el que també hem viscut mentre pujàvem. Però a vegades pot passar que no siguem conscients de que estem de baixada, i de cop i volta rellisquem i baixem rodolant, i ens ferim els colzes o els genolls.

M'agrada ser conscient de quan una amistat va a la baixa, adaptar-me a la nova situació, al moment. Recordar amb il·lusió els temps viscuts. Si no "vivim" o no som conscients de "la baixada" d'una amistat, la patacada pot ser molt forta, esfereïdora.

12 d'Octubre

Cada dia quan m'aixeco miro el cel . . . . . . els arbres . . . . . . els ocells . . . . . . i li dono gràcies al meu cos, per deixar-me veure la llum d'un nou dia. Avui quan m'he aixecat estava fosc, però també l'hi he donat gràcies per deixar-me veure la foscor. Avui quan m'he aixecat, li he donat gràcies per haver aguantat un altre any. Un any ple d'amistats . . . . . . d'emocions . . . . . . d'esperança. Gràcies.

El temps

Des de que estic jubilat, em dona la sensació que em petejo els dies, que els dies em passen volant. Però el temps no ens el marca ni el rellotge ni els calendaris, el temps som nosaltres mateixos, i depèn de com visquem el nostre temps, al final haurem viscut molt o haurem viscut poc.

Viure

Viure pels demés és la millor manera de viure per un mateix.

"Certa edat"

Els que tenim "certa edat", a vegades ens aturem i fem un repàs del que ha estat la nostra vida. Segurament voldríem esborrar moments que hem viscut, i d'altres temes ens penedim de no haver-los portat a terme. En segons quines situacions ens hauria agradat deixar de ser protagonistes i ser només un senzill espectador, i de vegades potser, hauríem volgut ser protagonistes i no haver estat solsament espectadors.