Quan un sap que és morirà, la infància ha acabat

Creguin-me, la mort dolça, com tants altres aspectes de la nostra salut, hauria de passar a ser responsabilitat nostra i dels nostres familiars, i com més lluny de l'hospital millor. Així que, depenent de quin diagnòstic li donin els metges, segueixin els meus consells: deixin immediatament les pastilles del colesterol (si no les havien deixat ja abans), vagin-se'n a casa i aprenguin quatre idees bàsiques de farmacologia que li seran d’utilitat arribat el cas que necessiti algun ajut d'aquest tipus. No és més difícil manejar les benzodiazepines o la morfina, què aprendre a conduir o jugar a la borsa. Tornin als seus hobbies, reprenguin les addiccions raonables que algun metge ben intencionat li va prohibir en el seu moment i gaudeixi dels aliments que encara li vinguin de gust. I quan arribi el moment de partir, escolti la seva música preferida i obri de bat a bat la finestra de l'habitació de casa seva, l'aire fresc els anirà bé i el colom que abandoni el seu pit trobarà la sortida més fàcilment.

Dr. Antonio Sitges Serra (Barcelona 1951)

Catedràtic de Cirurgia de la UAB

De l'article de El Periodico de Catalunya del 14.09.2011

On et porti el cor

"Quan arribes als 70, quan el camí que has recorregut i que portes a l'esquena és més llarg que el que et queda, te'n adones d'una cosa que potser no havies descobert fins aleshores: el camí recorregut no era recte, era ple de bifurcacions, a cada pas hi havia senyalitzacions diferents . . . . sense adonar-te vas agafar diferents camins. I d'altres ni els vas veure i no saps on t'haguessin portat si els haguessis escollit, sempre t'envaeix l'enyorança. Al llarg del camí de la vida, et trobes amb altres vides: conèixer-les o no, viure-les o deixar-les córrer només depèn de la decisió que un mateix pren en un instant. . . . "

Susanna Tamaro

Més enllà

En la melangia dolça del capvespre
desgrano lentament la memòria dels dies viscuts,
més enllà del temps i de la vida . . .
El vent t'ho portarà . . . . . . . . . . . . . .

Ran de mar donzella
amb refrec de dolor,
acaronada de vespre
s'enfonsa en silenci,
mar endins,
deixant un camí de boira . . .
I un llençol d'estels
li dona aixopluc . . . . . . . . .

Un cop de mar m'arrabassà la flama
i una onada envejosa es pintà de vermell . . . .
Em repenjo ara en el teu record,
i vorejo les hores de tardes melangioses
mirant el mar,
que segueix el seu etern camí.

I m'apropo en silenci
on coincidíem tu i jo els capvespres
i no hi ets . . . .
i t'espero a la sorra
com la nit l'albada,
com la flor la rosada
o com l'ànima torbada el repòs etern . . . .

Et sento més enllà de qualsevol paraula,
en el plany d'una havanera,
entre les notes d'un pentagrama trist.
I em deixo arrossegar per un poema
intentant posar color als seus mots,
descordant el temps per fer dels moments viscuts,
un altre vida.

Sé que no podré arribar al sol ni en somnis,
però es pot somniar la llum . . . . . .

T'enyoro més enllà d'un nom, d'un mot o d'un poema . . . . .

QUASI CANÇÓ DE BRESSOL

Potser vindrà la son a despertar-te
i pensaràs: que estrany, la son desvetlla!
Llavors tots els colors de la tendresa
t'esclataran al fons de la mirada
i somriuràs com potser no recordes
haver somrigut mai, perquè les coses
ja no seran mai més fosques ni tristes.
No et parlo pas de mort, sinó de vida,
germà petit, amic, que amb ulls de somni
mires tan lluny com pots sense espantar-te,
perquè has crescut vorejant el silenci
i qualsevol no-res et maravella.
No et parlo pas de mort, sinó del ritme
d'una veu dolça i unes mans amigues
-la teva veu, les teves mans tal volta-
que gronxen una barca que s'allunya
per sempre més d'angoixes i misteris.
Aquestes són, per més que te'n sorprenguis,
les quietuds enceses i els prodigis
que has après sol, aquesta és la bellesa
que ja mai més ningú podrà robar-te.
Ara una son manyaga et ronda els llavis,
una altra son que només tu coneixes;
dorm, amic meu, germà, la nit és clara,
dorm, companyó d'anhels i d'esperances,
a l'horitzó hi ha un desvessal d'estrelles
i totes són per tu, que les somies.

Miquel Martí i Pol

Sensacions

A vegades tinc la sensació que hi ha quelcom que s'està acabant, i que els que venen al darrera potser no tindran prou força per tornar-ho arrencar.

Del darrer disc de Brams

Ens van dir que els estels són inabastables
i és per això que en vam fer el nostre objectiu,
és per això que els vam cosir a les banderes
i és per això que quan podem en presumim.

I amb els peus a terra, sense enlairar-nos,
sembla que d'aquell estel som més a prop.
I això és potser perquè no era un cos celeste
sinó un punt de llum del somni en la foscor.

El futur no és dels que saben, és dels que aprenen