dimecres, 13 de juliol de 2011

QUASI CANÇÓ DE BRESSOL

Potser vindrà la son a despertar-te
i pensaràs: que estrany, la son desvetlla!
Llavors tots els colors de la tendresa
t'esclataran al fons de la mirada
i somriuràs com potser no recordes
haver somrigut mai, perquè les coses
ja no seran mai més fosques ni tristes.
No et parlo pas de mort, sinó de vida,
germà petit, amic, que amb ulls de somni
mires tan lluny com pots sense espantar-te,
perquè has crescut vorejant el silenci
i qualsevol no-res et maravella.
No et parlo pas de mort, sinó del ritme
d'una veu dolça i unes mans amigues
-la teva veu, les teves mans tal volta-
que gronxen una barca que s'allunya
per sempre més d'angoixes i misteris.
Aquestes són, per més que te'n sorprenguis,
les quietuds enceses i els prodigis
que has après sol, aquesta és la bellesa
que ja mai més ningú podrà robar-te.
Ara una son manyaga et ronda els llavis,
una altra son que només tu coneixes;
dorm, amic meu, germà, la nit és clara,
dorm, companyó d'anhels i d'esperances,
a l'horitzó hi ha un desvessal d'estrelles
i totes són per tu, que les somies.

Miquel Martí i Pol

Cap comentari: