diumenge, 1 de març de 2009

SALVADOR PUIG ANTICH 35 ANYS


2 de Març del 1974

Recordo que era un dissabte fred i ennuvolat. Arribava de treballar i vaig connectar l'aparell de ràdio per escoltar les noticies. La sentència de pena de mort d'en Salvador Puig Antich havia estat executada. Si, l'havien executat al garrot vil en unes dependències de la presó Model a les 9:40 del matí.

Tenia 25 anys, sis mesos mes jove que jo.

Quan vaig sentir la noticia, la meva reacció va ser sortir de casa i caminar, caminar sense cap rumb, sense cap destí. Em sentia impotent i alhora culpable de formar part d'aquella societat.

Sempre he estat en contra de la pena de mort, i no entrava a la meva ment el fet que es pogués acabar amb la vida d'una persona tant jove. Que es pogués acabar amb la vida d'una persona d'una manera "oficial", d'una manera tan freda, sense escrúpols.

L'any passat vaig veure la pel·lícula "Salvador". Pels que no varen viure aquella època, la pel·lícula és sols una pinzellada.

La primera vegada que vaig escoltar a Lluís Llach cantar "Sempre queda un fil", em vaig emocionar. Cada vegada que l'escolto encara m'emociono.

SEMPRE QUEDA UN FIL

Com si fos un fil,
un fil llarg i prim
que teixint-se d'enyor
m'uneix sempre al teu cor.

És només un fil,
potser fràgil,
però sempre fàcil
per tenir-te dintre meu
tan a prop com tan absent. .

No ha d'esborrar el temps
ni un sol traç de tants sentiments per tu,
ni podrà l'oblit
trencar el fil que tibant-me em lliga a tu.

Jo t'espero. . . i t'espero. . .

Llenço a les estrelles
un cant pel teu record més dolç
ara que es més possible el món
que somniaves encara adolescent,
i les ferides que t'han fet. . .
i les ferides que tu has fet. . .
cuso amb aquest fil.

Sempre queda un fil,
un fil llarg i prim
que de tendre és tan tens
que per minse es fa immens.

Només aquest fil,
potser fàcil
però sempre fràgil
per sentir-te dintre meu,
tan a prop i tan absent. . .

Queda sempre un fil. . .


Dedicada a les germanes d'en Salvador.

Música i lletra: Lluís Llach.

1 comentari:

Jordi Voltà ha dit...

Va ser una salvatjada per demostrar que encara tenien el país controlati que, allà, manaven ells.

De res varen servir les súpliques de mig món.

Per ells només va ser un estri d'usar i llençar.

Per a les dictadures i els dictadors només hi ha un medicament...el record.