diumenge, 15 de març del 2009

Del poema Ara mateix




Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensants;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en que no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!

Molt lentament giravolta la sínia
i passen els anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible


Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquests límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claretat volguda.

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat,
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulat en cadascú la força
de tots plegats i pojectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens val saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts crèixer i combatre.
I ara, quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent.
la llum d'un temps expectant i frondós.

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.

Miquel Martí i Pol

diumenge, 1 de març del 2009

SALVADOR PUIG ANTICH 35 ANYS


2 de Març del 1974

Recordo que era un dissabte fred i ennuvolat. Arribava de treballar i vaig connectar l'aparell de ràdio per escoltar les noticies. La sentència de pena de mort d'en Salvador Puig Antich havia estat executada. Si, l'havien executat al garrot vil en unes dependències de la presó Model a les 9:40 del matí.

Tenia 25 anys, sis mesos mes jove que jo.

Quan vaig sentir la noticia, la meva reacció va ser sortir de casa i caminar, caminar sense cap rumb, sense cap destí. Em sentia impotent i alhora culpable de formar part d'aquella societat.

Sempre he estat en contra de la pena de mort, i no entrava a la meva ment el fet que es pogués acabar amb la vida d'una persona tant jove. Que es pogués acabar amb la vida d'una persona d'una manera "oficial", d'una manera tan freda, sense escrúpols.

L'any passat vaig veure la pel·lícula "Salvador". Pels que no varen viure aquella època, la pel·lícula és sols una pinzellada.

La primera vegada que vaig escoltar a Lluís Llach cantar "Sempre queda un fil", em vaig emocionar. Cada vegada que l'escolto encara m'emociono.

SEMPRE QUEDA UN FIL

Com si fos un fil,
un fil llarg i prim
que teixint-se d'enyor
m'uneix sempre al teu cor.

És només un fil,
potser fràgil,
però sempre fàcil
per tenir-te dintre meu
tan a prop com tan absent. .

No ha d'esborrar el temps
ni un sol traç de tants sentiments per tu,
ni podrà l'oblit
trencar el fil que tibant-me em lliga a tu.

Jo t'espero. . . i t'espero. . .

Llenço a les estrelles
un cant pel teu record més dolç
ara que es més possible el món
que somniaves encara adolescent,
i les ferides que t'han fet. . .
i les ferides que tu has fet. . .
cuso amb aquest fil.

Sempre queda un fil,
un fil llarg i prim
que de tendre és tan tens
que per minse es fa immens.

Només aquest fil,
potser fàcil
però sempre fràgil
per sentir-te dintre meu,
tan a prop i tan absent. . .

Queda sempre un fil. . .


Dedicada a les germanes d'en Salvador.

Música i lletra: Lluís Llach.

dilluns, 9 de febrer del 2009

La vida




La vida és tot allò que et passa, mentre planifiques altres coses.

John Lennon

diumenge, 8 de febrer del 2009

Utopia


M'agradaria que el meu País fos presidit per una persona respectada per tots els que hi vivim. Que ens representes amb dignitat, amb serenitat, amb optimisme, amb sinceritat, sense egoismes, sense hipocresies, sense prepotències. . . .

M'agradaria que fos una persona gran, amb experiència de la vida, del bon fer, del diàleg, de la negociació. Acostumat a tractar, a fer tractes, a compartir, a suggerir. . . .

Fa anys vaig escoltar el que deia el Sr. Josep Maria Ainaud de Lasarte en una entrevista, i em va agradar molt tot el que deia, com parlava, la seva coherència. En aquell moment vaig pensar que ell o una persona del seu tarannà sería la que a mi m'agradaria què presidís el meu País. Un País independent que formés part com un Estat més, dins de la Unió Europea.

I qui governaria aquest País que jo m'imagino? Doncs un Consell format per persones grans amb l'experiència que els hi ha donat la vida, i per persones joves amb els seus coneixements tècnics, amb la seva joventut, amb la seva il·lusió. Junts segur que farien el que sembla tan difícil de fer: que funcioni el País. Treballant cada un en el seu lloc, organitzant el funcionament i fent que tiri endavant aquesta empresa tant maca que es diu Catalunya.

Treballant amb il·lusió i fent la feina ben feta, el que compta son els resultats. No cal sortir al carrer a fer declaracions davant les càmeres de televisió. Les declaracions dels polítics, les per mi insuportables declaracions dels polítics criticant a un i l'altre, no son més que cortines de fum per amagar una feina de dubtosa credibilitat.

M'agradaria que el mateix transcurs del temps, arxivés totes aquestes cares de polítics que particularment em carreguen. Polítics de sempre, polítics de fa masses anys. Polítics a l'oposició que diuen que faran, el que no varen ser capaços de fer quan eren al Govern. Polítics del Govern que no fan el que varen dir que farien quan governessin.

Tots els polítics a l'arxiu, però a l'arxiu definitiu.

dimecres, 21 de gener del 2009

L'Avi Quim


L'Avi Quim no va anar a Cuba
Cuba és terra de valents,
no volen ser més d'Espanya
volen fer-se independents.

Què se'ns ha perdut a Cuba
per què hi hem de dar la sang?
No us mogueu, no, fills del poble,
digueu que no, catalans!

L'Avi Quim no va anar a Cuba,
no volgué fer-hi el soldat.
Cuba és una terra lliure,
té dret a la llibertat!

No us embarqueu cap a Cuba,
que hi vagin els de Madrid.
Nosaltres mar i muntanya
i una rosa al mig del pit.

L'Avi Quim no va anar a Cuba,
preferí ser desertor.
Qui deserta de la guerra
porta la pau en el cor.

Pau aquí i pau a Cuba,
pau progrés i llibertat!
Aixequem-ne una bandera
al bell cim de Montserrat.

Visca sempre Catalunya,
i el bon Déu que ens l'ha donat!


Lletra: Francesc A. Picas i Pons
Música: Paco Viciana

dimarts, 20 de gener del 2009

20 de Gener del 2009


Bon vent i barca nova.

diumenge, 18 de gener del 2009

José Luis Ortega Monasterio (Santoña 1918 - Barcelona 2004)



Avui fa cinc anys que ens va deixar El Mestre.

Recordo la primera vegada que vaig parlar amb ell. Era una persona afable, correcte, una bellíssima persona. Un "chicarrón del Norte" que parlava un català correctíssim amb accent de l'Empordà. Em va frepar la seva franquesa, la seva senzillesa.

La seva infantesa la va passar a Mutriku (Guipúskoa).

Parlava de la seva experiència de quan va arribar a Catalunya, a Palol d'Onyar a tocar a Girona. Parlava del seu amor a Catalunya, de la seva passió per la música.

"El meu avi" va ser el revulsiu per l'esclat del món de l'havanera. The London Symphony Orchestra en va fer una versió que ha donat la volta al mon.

Un dia varem compartir cantada amb el seu grup Cavall Bernat, a la plaça Rius i Taulet a Gràcia. Li vaig demanar al Mestre si em podia dedicar un disc. Va quedar sorprès pel que li demanava i encara més, quan li vaig demanar que la dedicatòria fos en euskera.

Hi va escriure: "Kepa'ri nere lagun maitea, abeslari onak biotz-biotzez!!"

Tinc un deute amb el Mestre. Fa temps em vaig prometre que faria una visita a Puigcerdà, on descansen les seves restes.

Quan les neus s'hagin fos i la verdor envaeixi la Cerdanya, serà, ara si, l'hora de fer la visita.

Eskerrik asko Mestre!