Kazantzakis i Déu

Durant tota la seva vida, l'autor grec Nikos Kazantzakis va ser un home absolutament coherent. Encara que tractà temes religiosos en molts dels seus llibres, sempre es va considerar un ateu convençut. Doncs d'aquest ateu convençut, una de les més maques definicions de Déu que conec:

"Mirem amb perplexitat la part més alta de l'espai de la força que governa l'Univers. I en diem Déu. Podríem donar-li qualsevol altre nom: Abisme, Misteri, Foscor Absoluta, LLum Total, Matèria, Esperit, Suprema Esperança, Suprema Desesperació, Silenci. Però li diem Dèu, perquè sols aquest nom - per raons misterioses - es capaç de sacsejar amb força el nostre cor. I no hi ha dubte que aquesta sacsejada és absolutament indispensable per permetre el contacte amb les emocions bàsiques del ser humà, que sempre son més enllà de qualsevol explicació o lògica".

De "El Guerrero de la Luz"

Paulo Coelho. (1947)

La màquina del temps

A vegades he pensat que m'agradaria viatjar amb la màquina del temps i retrocedir al segle XIX.

Passejar pel poble on visc. . . . sentir les olors. . . . escoltar el silenci. . . . la rialla d'un infant. . . . el renec d'una persona gran.

El gust del menjar. . . . el tacte de la roba. . . . el fum de la llenya cremada que fuig per la xemeneia. . . . el perfum de les flors. . . . i, com deia Joaquim Ruyra, el perfum del lilà i del cínamom.

Veure com és relacionen les persones. . . . el veïnatge. . . . les costums. . . . de com celebren les festes. . . . de com festeja el jovent.

Asseurem en un banc de l'estació i veure passar els trens amb aquelles immenses màquines a vapor.

Fer una partida de cartes al "cafè". . . . fumar un caliquenyo. . . . . prendre un cigaló. . . . i fer-la petar una estona.

I preguntar, i esbrinar, i escoltar. . . .

Anar a veure les puntaires, i sentir-les cantar.

I veure a primera hora del matí com els pescadors tiren l'art i mes tard les dones venen el peix pel carrer.

I la fàbrica de nines a prop de l'estació. I els boters fent botes de totes mides. I els terrissers. . . . gibrells, cassoles, olles, orinals. . . .

I sé que també hi trobaria mestres d'aixa, espardenyers, cistellers, cadiraires, llauners. . . .

I els ferrers i aquella olor inconfusible de la fornal i dels cascs cremats dels cavalls acabats de ferrar.

I veure els pagesos batre els fesols, i al capvespre sentir els cascavells dels cavalls de tornada a casa amb el carro.

I descobrir coses del passat. . . . arrels del futur.

Un dia li vaig explicar aquest desig al millor amic que tinc, i em va dir que era més important pensar en com celebraven les festes culturals fa molts anys i les olors del meu poble, que no pas en grans moments puntuals de la història.

I va continuar dient. . . .

"A vegades ens mirem les coses dins d'un gran conjunt, dins d'una societat, i ens perdem petites coses que només s'entenen per elles mateixes, sense cap visió de conjunt ni de res.

La història no és el que surt als llibres, sinó les 24 hores del dia, de molts anys i segles i de moltes persones que ara són anònimes, però que també formen part de la història.

Masses vegades ens oblidem i és quan les coses no fan olor a res".

Fotografia: Arxiu Vicens Tomàs

Sant Jordi

Lo cavaller
Jordi guerrer
cuida avançar
per defensar
del rei la filla
on era el drac
tal premi n'hac:
molt poc après
ell ne fou pres
e fort batut;
dins en Barut
fou escorxat
per mig serrat.

Jaume Roig (1401-1478)

Trossets

Les amistats estan fetes de trossets.

Trossets del temps que vivim amb cada persona.

El que importa no és la quantitat de temps que passem amb cada amic, sinó la seva qualitat. Cinc minuts poden tenir més importància que un dia sencer.

Algunes amistats estan fetes de riures i plors compartits; altres, d'hores d'escola; altres, de sortides, cine, diversions; i n'hi ha que neixen sense que sapiguem ben bé com ni per què. . . .

Potser de silencis compresos, o de simpatia mútua sense explicació?

Avui dia, n'hi ha que estan fetes sols de correus electrònics, i no per això són menys importants. Diferents, però no menys importants.

Aprenem a estimar les persones sense poder-les judicar per la seva aparença, sense que les puguem etiquetar conscientment. Hi ha amistats profundes que han nascut així.

Saint-Exsupéry diu:

"El temps que vas perdre per la teva rosa és el que la fa tan important"

El temps que "perdem" amb cada amic fa que cada amic sigui important. Perquè el temps "perdut" amb amics és temps guanyat, aprofitat i viscut.

Són records per a cinc minuts després, per a dins d'un any o per a sempre.

Un amic es torna important per a nosaltres - i nosaltres per a ell - quan en la seva absència som capaços de riure o plorar, de sentir nostàlgia, pena o alegria i, en aquell instant, sentir-lo ben a prop nostre.

L'important és saber aprofitar al màxim cada moment viscut i atresorar-lo en el bagul dels records, per poder estar amb els nostres amics, encara que estiguin lluny dels nostres ulls.

Guardo cada dia aquests trossets ben dins del meu cor. Són el meu tresor.

Quan estic sol, en trec els amics que m'acompanyen. . . .

Gràcies pel trosset que m'has regalat!

El pot de vidre i el cafè

Un professor davant els alumnes de la classe de Filosofia, va agafar un pot de vidre i el va omplir de pilotes de golf.

Va preguntar als seus alumnes si el pot estava ple.

Els estudiants li varen dir que si.

Lavors, el professor va agafar una caixa plena de baletes i la va buidar a dintre el pot de vidre.

Les baletes varen omplir els espais vuits entre les pilotes de golf.

El professor, va tornar a preguntar als seus alumnes si el pot estava ple, tornaren a dir que si.

Llavors el professor va agafar un saquet amb sorra i el va buidar a dintre del pot de vidre, i la sorra va omplir tots els espais entre les baletes.

De nou va preguntar als seus alumnes si el pot estava ple. I de nou li contestaren amb un si.

Tot seguit, el professor va afegir dues tasses de cafè al contingut del pot de vidre. El cafè va omplir tots els espais vuits entre la sorra i el pot quedà ple.

LLavors el professor els hi va dir:

Vull que us adoneu que aquest pot de vidre representa la vida.

Les pilotes de golf son les coses importants, com la família, els fills, la salut, els amics. . . . . . . tot el que ens apassiona.

Son coses que si perdéssim tot el demés, i només ens quedessin aquestes, les nostres vides encara estarien plenes.

Les baletes son les altres coses que importen, com el treball, la casa, etc.

La sorra és tot el demés. . . . . les petites coses.

Si primer de tot hi poséssim la sorra, no hi hauria espai per les baletes ni per les pilotes de golf.

El mateix passa amb la vida. Si fem servir tot el nostre temps i energia en les coses petites, mai tindrem un moment per les coses realment importants.

Estigueu atents a totes les coses que son importants per la vostra felicitat.

Sempre hi haurà temps per les altres coses.

Ocupeu-vos primer de les pilotes de golf, de les coses que realment importen.

Mireu primer les vostres prioritats, la resta . . . . . es sorra.

Un dels estudiants va preguntar al professor que representava el cafè.

El professor va somriure i li va dir.

Gràcies per la pregunta.

Sols és per demostrar-vos, que no importa que us pugui semblar que teniu la vida molt ocupada, sempre hi ha espai per un parell de tasses de cafè per compartir amb un amic.

"Sempre hi haurà una tassa de cafè per tu, esperant al costat del meu pot de vidre, del meu pot de la vida".

Del poema Ara mateix

Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensants;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en que no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!

Molt lentament giravolta la sínia
i passen els anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible


Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquests límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claretat volguda.

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat,
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulat en cadascú la força
de tots plegats i pojectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens val saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts crèixer i combatre.
I ara, quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent.
la llum d'un temps expectant i frondós.

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.

Miquel Martí i Pol

SALVADOR PUIG ANTICH 35 ANYS

2 de Març del 1974

Recordo que era un dissabte fred i ennuvolat. Arribava de treballar i vaig connectar l'aparell de ràdio per escoltar les noticies. La sentència de pena de mort d'en Salvador Puig Antich havia estat executada. Si, l'havien executat al garrot vil en unes dependències de la presó Model a les 9:40 del matí.

Tenia 25 anys, sis mesos mes jove que jo.

Quan vaig sentir la noticia, la meva reacció va ser sortir de casa i caminar, caminar sense cap rumb, sense cap destí. Em sentia impotent i alhora culpable de formar part d'aquella societat.

Sempre he estat en contra de la pena de mort, i no entrava a la meva ment el fet que es pogués acabar amb la vida d'una persona tant jove. Que es pogués acabar amb la vida d'una persona d'una manera "oficial", d'una manera tan freda, sense escrúpols.

L'any passat vaig veure la pel·lícula "Salvador". Pels que no varen viure aquella època, la pel·lícula és sols una pinzellada.

La primera vegada que vaig escoltar a Lluís Llach cantar "Sempre queda un fil", em vaig emocionar. Cada vegada que l'escolto encara m'emociono.

SEMPRE QUEDA UN FIL

Com si fos un fil,
un fil llarg i prim
que teixint-se d'enyor
m'uneix sempre al teu cor.

És només un fil,
potser fràgil,
però sempre fàcil
per tenir-te dintre meu
tan a prop com tan absent. .

No ha d'esborrar el temps
ni un sol traç de tants sentiments per tu,
ni podrà l'oblit
trencar el fil que tibant-me em lliga a tu.

Jo t'espero. . . i t'espero. . .

Llenço a les estrelles
un cant pel teu record més dolç
ara que es més possible el món
que somniaves encara adolescent,
i les ferides que t'han fet. . .
i les ferides que tu has fet. . .
cuso amb aquest fil.

Sempre queda un fil,
un fil llarg i prim
que de tendre és tan tens
que per minse es fa immens.

Només aquest fil,
potser fàcil
però sempre fràgil
per sentir-te dintre meu,
tan a prop i tan absent. . .

Queda sempre un fil. . .


Dedicada a les germanes d'en Salvador.

Música i lletra: Lluís Llach.