EL MEU AMIC EL MAR

Quan un sap que és morirà, la infància ha acabat

2011-10-27T08:24:00.000-07:00

Creguin-me, la mort dolça, com tants altres aspectes de la nostra salut, hauria de passar a ser responsabilitat nostra i dels nostres familiars, i com més lluny de l'hospital millor. Així que, depenent de quin diagnòstic li donin els metges, segueixin els meus consells: deixin immediatament les pastilles del colesterol (si no les havien deixat ja abans), vagin-se'n a casa i aprenguin quatre idees bàsiques de farmacologia que li seran d’utilitat arribat el cas que necessiti algun ajut d'aquest tipus. No és més difícil manejar les benzodiazepines o la morfina, què aprendre a conduir o jugar a la borsa. Tornin als seus hobbies, reprenguin les addiccions raonables que algun metge ben intencionat li va prohibir en el seu moment i gaudeixi dels aliments que encara li vinguin de gust. I quan arribi el moment de partir, escolti la seva música preferida i obri de bat a bat la finestra de l'habitació de casa seva, l'aire fresc els anirà bé i el colom que abandoni el seu pit trobarà la sortida més fàcilment.

Dr. Antonio Sitges Serra (Barcelona 1951)

Catedràtic de Cirurgia de la UAB

De l'article de El Periodico de Catalunya del 14.09.2011

On et porti el cor

2011-10-19T22:54:00.000-07:00

"Quan arribes als 70, quan el camí que has recorregut i que portes a l'esquena és més llarg que el que et queda, te'n adones d'una cosa que potser no havies descobert fins aleshores: el camí recorregut no era recte, era ple de bifurcacions, a cada pas hi havia senyalitzacions diferents . . . . sense adonar-te vas agafar diferents camins. I d'altres ni els vas veure i no saps on t'haguessin portat si els haguessis escollit, sempre t'envaeix l'enyorança. Al llarg del camí de la vida, et trobes amb altres vides: conèixer-les o no, viure-les o deixar-les córrer només depèn de la decisió que un mateix pren en un instant. . . . "

Susanna Tamaro

Més enllà

2011-09-19T05:20:00.000-07:00

En la melangia dolça del capvespre
desgrano lentament la memòria dels dies viscuts,
més enllà del temps i de la vida . . .
El vent t'ho portarà . . . . . . . . . . . . . .

Ran de mar donzella
amb refrec de dolor,
acaronada de vespre
s'enfonsa en silenci,
mar endins,
deixant un camí de boira . . .
I un llençol d'estels
li dona aixopluc . . . . . . . . .

Un cop de mar m'arrabassà la flama
i una onada envejosa es pintà de vermell . . . .
Em repenjo ara en el teu record,
i vorejo les hores de tardes melangioses
mirant el mar,
que segueix el seu etern camí.

I m'apropo en silenci
on coincidíem tu i jo els capvespres
i no hi ets . . . .
i t'espero a la sorra
com la nit l'albada,
com la flor la rosada
o com l'ànima torbada el repòs etern . . . .

Et sento més enllà de qualsevol paraula,
en el plany d'una havanera,
entre les notes d'un pentagrama trist.
I em deixo arrossegar per un poema
intentant posar color als seus mots,
descordant el temps per fer dels moments viscuts,
un altre vida.

Sé que no podré arribar al sol ni en somnis,
però es pot somniar la llum . . . . . .

T'enyoro més enllà d'un nom, d'un mot o d'un poema . . . . .

QUASI CANÇÓ DE BRESSOL

2011-07-13T04:51:00.000-07:00

Potser vindrà la son a despertar-te
i pensaràs: que estrany, la son desvetlla!
Llavors tots els colors de la tendresa
t'esclataran al fons de la mirada
i somriuràs com potser no recordes
haver somrigut mai, perquè les coses
ja no seran mai més fosques ni tristes.
No et parlo pas de mort, sinó de vida,
germà petit, amic, que amb ulls de somni
mires tan lluny com pots sense espantar-te,
perquè has crescut vorejant el silenci
i qualsevol no-res et maravella.
No et parlo pas de mort, sinó del ritme
d'una veu dolça i unes mans amigues
-la teva veu, les teves mans tal volta-
que gronxen una barca que s'allunya
per sempre més d'angoixes i misteris.
Aquestes són, per més que te'n sorprenguis,
les quietuds enceses i els prodigis
que has après sol, aquesta és la bellesa
que ja mai més ningú podrà robar-te.
Ara una son manyaga et ronda els llavis,
una altra son que només tu coneixes;
dorm, amic meu, germà, la nit és clara,
dorm, companyó d'anhels i d'esperances,
a l'horitzó hi ha un desvessal d'estrelles
i totes són per tu, que les somies.

Miquel Martí i Pol

Sensacions

2011-06-28T05:36:00.000-07:00

A vegades tinc la sensació que hi ha quelcom que s'està acabant, i que els que venen al darrera potser no tindran prou força per tornar-ho arrencar.

Del darrer disc de Brams

2011-05-03T22:38:00.000-07:00

Ens van dir que els estels són inabastables
i és per això que en vam fer el nostre objectiu,
és per això que els vam cosir a les banderes
i és per això que quan podem en presumim.

I amb els peus a terra, sense enlairar-nos,
sembla que d'aquell estel som més a prop.
I això és potser perquè no era un cos celeste
sinó un punt de llum del somni en la foscor.

El futur no és dels que saben, és dels que aprenen

2011-02-13T23:29:00.000-08:00

Engabiats

2010-12-23T06:02:00.000-08:00

De tant en tant m'agrada fer un tomb pels carrers i les places del poble on visc. Darrerament m'he adonat que a moltes cases hi posen reixes a les finestres . . . . reforcen els panys de les portes. Dona la sensació que la inseguretat anirà a l'alça, que intentem protegir-nos de la possible visita dels amics de lo aliè.

M'ha vingut a la memòria de quan era un crio, anys 50. Llavors les cases no tenien timbre ja que sempre estaven obertes de bat a bat, tan sols un "eeeeei! amb la veu una mica alçada, servia per avisar de la nostra presència. Amb aquesta salutació, no estàvem demanant permís per entrar, avisàvem que ja érem a dintre. Els nanos de la meva edat entràvem i sortíem de les cases del veïnat, amb una naturalitat impressionant.

Ara no, ara vivim engabiats en la nostra mateixa casa.

En un altra vesant, avui dia també vivim engabiats, engabiats perquè som conformistes amb el que passa, amb el que ens envolta. Ens hem acostumat a que els que "manen" decideixin per nosaltres. Ens hem acostumat a practicar un "tantsemenfotisme" acollonant, que fa que no siguem capaços de sortir de la nostra gàbia i fer sentir la nostra veu, la nostra opinió i participar en la creació d'un mon més just i més solidari.

Però potser igual que els animals del zoo preferim viure engabiats, que ens ho donin tot fet, que no ens vinguin amb mal de caps, . . . . . . . . . i no pas sortir de la gàbia i lluitar per la nostra llibertat.

Comoditat . . . . . . "tantsemenfotisme" . . . . . . . passar de tot. . . . . . . . , una manera d'actuar que més aviat o mes tard, coarta la nostra llibertat.

Càstor Pérez Diz

2010-11-15T22:04:00.000-08:00

M'havia entossudit a pensar que encara eres entre nosaltres. No acceptava el teu comiat per sempre. Del treball Flor de Lluna avui he escoltat "Pensament". I mancava la teva veu suau i al mateix temps profunda, però amb la guitarra desgranaves unes notes delitoses com només sabeu interpretar els mestres. . . . . . . . els mestres com tu.
Càstor, quan escolto aquesta cançó, "el meu cor trist, me'l colma de pau".
T'estimo.

Amistats

2010-10-31T07:55:00.000-07:00

A vegades el fet d'iniciar una amistat és com pujar una muntanya. En el camí cap el cim hi trobem de tot, flors de tots colors que mai havíem vist, plantes que ens esgarrinxen, camins cap a la dreta, camins cap a l'esquerra, camins que es bifurquen i que no sabem quin és el correcte, quin hem d'agafar. Hi ha moments que el camí és planer, d'altres moments la pujada és esgotant. I finalment s'arriba al cim, i es gaudeix de totes aquelles sensacions què ens ofereix el fet d'estar en el cim d'una muntanya, i que és llavors quan valorem tot l'esforç fet fins el moment. Son moments de sentir l'aire fresc que ens acarona la cara, son moments de gaudir del paisatge que ens envolta, de copsar la sensació d'estar sol, però al mateix temps sentir-se molt acompanyat. De viure en plenitud aquell moment tan frepant.

La corba de l'amistat a vegades pot tenir relació amb el que representa pujar una muntanya. Quan som al cim i gaudim plenament del moment, després potser ve la baixada. I en aquesta baixada podem anar gaudint del que la muntanya ens ofereix, flors, cants d'ocells, camins suaus que ens porten a la plana, recordant el moment que hem viscut en el cim i el que també hem viscut mentre pujàvem. Però a vegades pot passar que no siguem conscients de que estem de baixada, i de cop i volta rellisquem i baixem rodolant, i ens ferim els colzes o els genolls.

M'agrada ser conscient de quan una amistat va a la baixa, adaptar-me a la nova situació, al moment. Recordar amb il·lusió els temps viscuts. Si no "vivim" o no som conscients de "la baixada" d'una amistat, la patacada pot ser molt forta, esfereïdora.

12 d'Octubre

2010-10-12T14:01:00.000-07:00

Cada dia quan m'aixeco miro el cel . . . . . . els arbres . . . . . . els ocells . . . . . . i li dono gràcies al meu cos, per deixar-me veure la llum d'un nou dia. Avui quan m'he aixecat estava fosc, però també l'hi he donat gràcies per deixar-me veure la foscor. Avui quan m'he aixecat, li he donat gràcies per haver aguantat un altre any. Un any ple d'amistats . . . . . . d'emocions . . . . . . d'esperança. Gràcies.

El temps

2010-08-30T05:37:00.000-07:00

Des de que estic jubilat, em dona la sensació que em petejo els dies, que els dies em passen volant. Però el temps no ens el marca ni el rellotge ni els calendaris, el temps som nosaltres mateixos, i depèn de com visquem el nostre temps, al final haurem viscut molt o haurem viscut poc.

Viure

2010-08-21T05:10:00.000-07:00

Viure pels demés és la millor manera de viure per un mateix.

"Certa edat"

2010-06-07T07:24:00.000-07:00

Els que tenim "certa edat", a vegades ens aturem i fem un repàs del que ha estat la nostra vida. Segurament voldríem esborrar moments que hem viscut, i d'altres temes ens penedim de no haver-los portat a terme. En segons quines situacions ens hauria agradat deixar de ser protagonistes i ser només un senzill espectador, i de vegades potser, hauríem volgut ser protagonistes i no haver estat solsament espectadors.

Els veritables amics

2010-05-28T07:17:00.000-07:00

"Els veritables amics poden estar llargs períodes de temps sense parlar però mai qüestionen la seva amistat. I quan es veuen, es tracten com si haguessin parlat ahir, sense importar quan temps ha passat".

El gripau i l'aigua

2010-05-06T08:59:00.001-07:00

Diversos estudis biològics demostren que si posem un gripau en un recipient amb l'aigua del seu propi entorn, es queda immòbil mentre estem escalfant el líquid. El gripau no reacciona al gradual augment de la temperatura i mor quan l'aigua bull, inflat i feliç.

D'altra banda, un altre gripau que deixem caure en aquest mateix recipient amb l'aigua ja bullint, saltarà fora de seguida. Mig escaldat, però viu!

De vegades, som gripaus bullits. No ens adonem dels canvis. Ens sembla que tot va molt bé, o que el que no va bé passarà, que és només qüestió de temps. Estem a punt de morir, però ens quedem surant, estables i apàtics, en l'aigua que no deixa d'escalfar-se minut a minut. Acabem morint, inflats i feliços, sense haver arribat a sentir els canvis que es produïen al nostre voltant.

Hi ha gripaus bullits que encara creuen que el fonamental és l'obediència, i no la competència: mana qui pot, i obeeix qui té judici. En definitiva, on és la vida de veritat? És millor sortir mig escaldats d'una situació, però vius i llestos per a l'acció.

Responsabilitat i risc

2010-05-01T13:15:00.000-07:00

L'arrel llatina de la paraula "responsabilitat" revela el seu significat: capacitat de respondre, de reaccionar.

Un guerrer responsable va ser capaç d'observar i de practicar. Va ser, fins i tot, capaç de ser "irresponsable": alguna vegada es va deixar portar pels esdeveniments, sense reaccionar.

Però va aprendre les lliçons. Va adoptar una actitud, va escoltar un consell, va tenir la humilitat d'acceptar ajuda.

Un guerrer responsable no és el que es posa sobre les espatlles el pes del món, és aquell que aconsegueix enfrontar els desafiaments de cada dia.

Per descomptat, a vegades li entra por quan ha de prendre una decisió important.

Això és massa gran per tu - diu un amic.

Endavant sé valent - diu un altre.

I els seus dubtes augmenten.

Després d'alguns dies d'angoixa, ell es retira en un racó de la seva tenda, on sol seure per meditar i pregar. Es veu a si mateix en el futur. Veu a les persones que sortiran beneficiades o perjudicades per la seva actitud. No vol causar patiments inútils, però tampoc vol abandonar el camí.

El guerrer llavors deixa que la decisió es manifesti. Si s'ha de dir que si, ho dirà amb valentia. Si s'ha de dir que no, no serà covard per fer-ho. Quan el guerrer assumeix una responsabilitat, manté la seva paraula.

Els que prometen i no compleixen, perden el seu amor propi, tenen vergonya dels seus propis actes. La vida d'aquestes persones consisteix en fugir. Gasten molta més energia deshonrant la paraula, que la que el guerrer de la llum fa servir per complir els seus compromisos.

De vegades, ell també assumeix una responsabilitat tonta, que li donarà perjudicis. No ho torna a repetir, però, de tota manera, honra la seva paraula i paga el preu de la seva precipitació.

És clar que acaba escoltant opinions que li són contràries. Però, abans de posar atenció a qualsevol cosa, procura informar-se de si qui dóna aquestes opinions va realitzar mai un treball millor que el seu. Generalment, els que critiquen mai van viure el seu propi somni; només els vencedors són tolerants i generosos.

Per què critiquen?

Perquè, a cada pas endavant que el guerrer va donar, aquesta persona es quedarà endarrerit un pas més. Per a ella és dur acceptar que algú està assolint tot el que ella creia inabastable.

Això no vol dir que el guerrer no doni passos en fals: s'equivocarà moltes vegades, però això no té importància. Equivocar-se forma part del camí, corregir l'error forma part de la seva responsabilitat.

Per equivocar-se menys, el guerrer descansa de tant en tant, i s'alegra amb les coses senzilles de la vida, sap que les cordes que estan permanentment tenses s'acaben desafinant. Que els cavalls que no paren de saltar obstacles, acaben trancant-se una pota. Que els arcs que es corben cada dia, acaben per no llançar les fletxes amb la mateixa força.

Paulo Coelho (Rio de Janeiro 1947)

El Desertor

2010-04-16T09:05:00.001-07:00

Senyor Governador
jo vos escric tres ratlles
no crec demanar gaire
si us prego les llegiu.

Jo tinc entre els meus dits
les ordres que m'obliguen
partir prest a la guerra
dimecres a la nit.

Senyor Governador
li dic que em nego a fer-la
no tinc raons ni em tempta
matar cap enemic.

I quedi clar senyor
que això no es cap ofensa
la decisió ja es presa
jo vull ser desertor.

Després d'haver nascut
he vist morir el meu pare
germans marxar de casa
i els plors dels meus petits.

Ma mare patí tant
que avui ja es a la tomba
i se'n riu de les bombes
i els cucs del seu voltant.

Quan era presoner
varen prendre'm la dona
varen prendre'm les hores
i el meu passat feliç.

Demà de bon matí
me'n aniré de casa
i esclafaré la porta
als nassos de l'ahir.

Viuré de les almoines
que em donin mans senzilles
d'Alcoi a la Cerdanya
diré a la bona gent.

Negeu-vos a obeir
digueu no a les ordres
no aneu mai a la guerra
negeu-vos a partir.

Si s'ha de perdre sang
perdeu senyor la vostra
feu bé el paper d'apòstol
senyor Governador.

I si em feu perseguir
digueu als qui em segueixin
que no duré cap arma
podran tirar tranquils.

Boris Vian (1920-1959)

El grill

2010-04-14T05:05:00.000-07:00

El grill sap que en el cosmos no té importància i no obstant això, canta

Fronteres

2010-04-14T04:38:00.000-07:00

Les Nacions Unides van proclamar, l'any 1966, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor l'any 1976 i va ser ratificat per l'Estat Espanyol el 27 de juliol de 1977. Segons consta en aquest document a les Nacions Unides, el seu article 1 proclama:

"Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament econòmic, social i cultural"

Quan jo anava a l'escola, d'això ja fa un grapat d'anys, recordo que hi havia dos mapes del món, un de físic i l'altre de polític. En el físic hi podíem veure els mars, els rius i les muntanyes. En el polític, els països que en aquell moment hi havia en el món, amb la seva capital, les seves fronteres, les seves demarcacions.

En aquest moment recordo que del mapa físic de quan anava a l'escola, ha desaparegut el mar d'Aral, que no és poca cosa, però del mapa polític han variat moltes coses, fronteres que s'han eixamplat, d'altres que s'han reduït, països que han desaparegut i altres de nous que han entrat a formar part d'aquest mapa que en diem polític.

Hi ha persones que dona la sensació que en aquest món només hi son ells, que abans d'ells no hi ha hagut ningú, i encara més greu, com si semblés que després d'ells tampoc hi haurà ningú. Que és creuen els amos del món, com si els països que regenten fossin d'ells, que en fossin els propietaris. Que no admeten el dret a l'autodeterminació d'altres països, el dret a independitzar-se, ni la variació de les fronteres. Del dret a ser el que son i volen ser. No saben que aquí hi estem de lloguer, que no som propietaris de res, que després d'ells la vida seguirà, i que els mapes polítics del 2010 no tindran res a veure amb els mapes polítics d'aquí un temps, o d'aquí uns anys.

Problema

2010-03-07T23:29:00.000-08:00

El problema és que les coses, a vegades és fa veure que és fan, ens arribem a creure que és fan, però en realitat no és fan.

Independència

2010-03-03T22:11:00.000-08:00

"Si ara tingués la llàntia meravellosa i el geni em demanés si volia que, fent petar els dits, Catalunya fos independent, li diria que no. Que allò ho volia viure, que volia gaudir de totes les sensacions del procés, que no em volia perdre el tram final de la victòria, que volia viure la primera nit de llibertat, que m'havia d'abraçar amb centenars de companys i companyes de lluita"

Francesc Ribera "Titot"

Avui he tornat

2010-02-14T08:57:00.000-08:00

Avui he tornat al lloc on vaig néixer
m'han reconegut els amics de sempre
he pogut parlar de quan anàvem als "Padres"
les hores de joc, "La Peni" i "l'Alhambra"
I és que jo he tornat a caminar per dins la plaça
he vist els carrers, l'alt campanar, font de l'església
des on he escoltat el toc de "l'Enrica"
fa quasi trenta anys que la batejarem
el cor fet un nus, l'esperit a l'aire
i és que jo he tornat al camí de casa.

Vila de Molins de Rei
la del pont de quinze arcades
son dotze molins reials
que t'han fet anomenada
pubilla de terra endins
al bell mig de les muntanyes
al passar pel teu costat
et somriu el Llobregat.

Encara he trobat el pedrís de casa
on seia a parlar cada vespre amb mon pare
i la vorera estreta per on passava
ma cosina Mercè que tan estimava.
També m'he aturat a recordar el vell teatre
on el meu germà un Sant Miquel cantà "Granada"
avui ja no hi son, ni el pont ni el meu pare
el córrer del temps m'ha tornat a casa
de tot he parlat al trobar la mare
que m'ha obert el portal com la vila aimada.

Vila de Molins de Rei
la del pont de quinze arcades
son dotze molins reials
que t'han fet anomenada
pubilla de terra endins
al bell mig de les muntanyes
al passar pel teu costat
et somriu el Llobregat.

PIER

Somnis

2010-01-26T12:35:00.000-08:00

Moltes vegades l'estat d'ànim de quan ens aixequem, té relació directa amb el tipus de somni que hem tingut durant la nit, i que no recordem.

Missatge de Mario Andrade. Poeta, novel·lista, assagista i musicòleg brasileny. (Sao Paulo 1893-1945)

2010-01-02T11:15:00.000-08:00

"He comparat els meus anys i he descobert
que tinc menys temps per viure d'aquí en
endavant, que el que he viscut fins ara. . .

Em sento com aquell infant a qui regalen
una bossa de caramels: els primers se'ls
menja feliç, però, quan s'adona que n'hi
queden pocs, comença a assaborir-los
profundament.

Ja no tinc temps per a reunions
que mai s'acaben, on es discuteixen
estatuts, normes, procediments i
reglaments interns, sabent que no
s'aconseguirà res.

Ja no tinc temps per suportar
persones absurdes que, malgrat
la seva edat cronològica, no han
crescut.

Ja no tinc temps per perdre'l
amb mediocritats.

No vull estar en reunions on
desfilen egos inflats.

No tolero els manipuladors
ni els aprofitats.

Em molesten els envejosos,
que tracten de desacreditar
als més capaços, per
apropiar-se dels seus llocs,
dels seus talents i dels
seus èxits.

Detesto, si en soc testimoni,
els defectes que genera la
lluita per un càrrec important.

Les persones no discuteixen
continguts, a penes els títols.

El meu temps és escàs com
per discutir títols.

Vull l'essència, la meva ànima
té tard. . .

Amb pocs caramels en el paquet. . .

Vull viure al costat de gent humana, molt humana.

Que sàpiga riure's dels seus errors.

Que no es vanti amb els seus triomfs.

Que no es consideri elegida abans d'hora.

Que no defugi les seves responsabilitats.

Que defensi la dignitat humana.

I que desitgi tan sols caminar de la
banda de la veritat i l'honradesa.

L'essencial és el que fa que la vida
valgui la pena.

Vull envoltar-me de gent que sàpiga
tocar el cor de les persones.

Gent aquí els durs cops de la vida,
li han ensenyat a créixer amb suaus
carícies a l'ànima.

Si. . . tinc tard. . . per viure amb la
intensitat que només la maduresa pot donar.

Pretenc no malbaratar ni tan sols
un dels caramels que em queden.

Estic segur que seran més exquisits
que els que m'he menjat fins ara.

La meva fita és arribar al final satisfet
i en pau amb els meus éssers estimats
i amb la meva consciència.

Espero que la teva sigui la mateixa,
perquè de qualsevol manera hi arribaràs. . ."

Ens varen fer creure. . . . . . .

2009-12-29T15:34:00.000-08:00

Ens varen fer creure
que el "gran amor"
sols passa una vegada,
generalment
abans dels 30 anys.

No ens varen dir
que l'amor no es
manipulat, ni arriba
en un moment determinat.

Les persones creixem
mitjançant la gent,
si estem en bona companyia
és més agradable.

Ens varen fer creure que
cadascun de nosaltres
es la meitat d'una taronja,
i que la vida sols té sentit
quan trobem l'altre meitat.

No ens varen explicar
que ja naixem sencers,
que ningú a la vida
mereix carregar a les espatlles,
la responsabilitat de completar
el que ens falta.

Ens varen fer creure en una
fórmula que es diu "dos en un":
dues persones pensant igual,
actuant igual, que era això
el que funcionava.

No ens varen explicar
que això té un nom:
anulació.
Que sols sent individus
amb personalitat pròpia,
podem tenir una relació
saludable.

Ens varen fer creure
que el matrimoni és obligatori
i que els desitjos fora d'ell
han de ser reprimits.

Ens varen fer creure
que els macos i els prims
son més estimats.

Ens varen fer creure
que sols hi ha una fórmula
per ser feliç, la mateixa per tots
i els que escapen d'ella,
estan condemnats a la marginalitat.

No ens varen explicar
que aquestes fórmules
son equivocades, frustren
a les persones, son alienants
i que podem intentar
altres alternatives.

Ah!, tampoc ens varen dir,
que ningú ens anava a dir tot això
cada un ho tindrà que descobrir sol
i llavors, quan estiguis molt enamorat de tu,
seràs molt feliç i t'enamoraràs d'algú.

Vivim en un mon, on ens amaguem per fer l'amor. . . .
. . . . . encara que la violència,
es practica a plena llum del dia.

Jonh Lennon

Ser fort

2009-12-26T14:04:00.000-08:00

Ser fort és irradiar felicitat quan s'és infeliç.
Ser fort és intentar perdonar a algú que no mereix perdó.
Ser fort és estimar algú en silenci.
Ser fort és esperar quan no es creu en el retorn.
Ser fort és demostrar alegria quan no se'n sent.
Ser fort és mantenir-se en calma en els moments de desesperació.
Ser fort és somriure quan es desitja plorar.
Ser fort és fer feliç algú quan es té el cor a trossos.
Ser fort és tenir fe.
Ser fort és callar quan l'ideal fóra cridar la teva angoixa.
Ser fort és consolar quan es necessita consol.

Estima i sigues fort!

Imagina't

2009-12-25T12:53:00.000-08:00

Imagina’t que no hi ha cel,
és fàcil si ho intentes,
sota nostre no hi ha infern,
i a sobre nostre només hi veus el cel.
Imagina’t a tota la gent
vivint tan sols per avui.

Imagina’t que no hi ha fronteres,
no és difícil de fer,
que no hi ha res pel que matar o morir
i no hi ha religions.
Imagina’t a tota la gent
vivint la vida en pau.

Podràs dir que m’agrada somniar
però no soc l’únic,
espero que un dia siguis dels nostres
i el mon viurà unit.

Imagina’t que no hi ha possessions,
no sé si podràs,
sense necessitat d’avarícia ni fam,
un agermanament de tots els homes,
imagina’t tota la gent
compartint el mon.

Podràs dir que m’agrada somniar
però no soc l’únic,
espero que un dia siguis dels nostres
i el mon viurà unit.

John Lennon

El passat és història, el futur un enigma, el present un regal, per això se l'anomena present

2009-12-13T10:43:00.000-08:00

Arbre

2009-12-10T15:12:00.000-08:00

Si sabés que el mon s'acabés demà, jo, encara avui, plantaria un arbre.

Martin Luther King

Confianza

2009-12-10T15:09:00.000-08:00

Las personas que brindan su plena confianza creen por ello tener derecho a la nuestra. Es un error de razonamiento: los dones no dan derecho.

Friedrich Wilhelm Nietzsche.

Vida

2009-12-10T15:07:00.000-08:00

No importa si hi ha vida després de la mort, el que importa es que hi hagi vida abans de la mort.

Pablo Neruda

2009-12-10T15:05:00.000-08:00

Podrán cortar todas las flores, pero no podrán detener la primavera.

Jung y las cuatro máscaras

2009-12-10T12:54:00.000-08:00

Carl Gustav Jung, uno de los fundadores del moderno psicoanálisis, solía decir que todos mosotros bebemos de una misma fuente. Lo explicaba mediante toda una teoría que se remontaba al trabajo de los antiguos alquimistas, que denominaban a esta fuente el "alma del mundo" (Anima Mundi).
Según esta teoría, durante toda nuestra vida intentamos ser individuos únicos e independientes, pero una parte de nuestra memoria la compartimos con toda la humanidad. No importa a qué credo o a qué cultura se pertenezca: todos buscan el ideal de la belleza, de la danza, de la divinidad, de la música. La sociedad, sin embargo, se encarga de concretar cómo estos ideales van a manifestarse en la realidad diaria. Por ejemplo, hoy en día el ideal de belleza consiste en estar delgada, mientras que hace miles de años las imágenes de las diosas eran gordas. Lo mismo ocurre con la felicidad: hay una serie de requisitos que, de cumplirse, no nos permiten aceptar conscientemente el hecho de que tal vez ya somos felices. Tales requisitos no son absolutos, y cambian de generación en generación.
Jung solía clasificar el progreso individual en cuatro etapas: la primera era la Persona - máscara que usamos todos los días, fingiendo lo que somos. Pensamos que el mundo depende de nosotros, que somos excelentes padres y que nuestros hijos no nos comprenden, que los jefes son injustos, que el sueño de todo ser humano es parar de trabajar para siempre y pasarse la vida entera viajando. Algunas personas procuran entender qué es lo que no encaja, y acaban pasando a la siguiente fase: la Sombra.
La Sombra es nuestro lado negro, que dicta cómo debemos actuar y comportarnos. Cuando intentamos librarnos de la Persona, encendemos una luz dentro de nosotros, y logramos ver las telas de araña, la cobardía, la mezquindad. La Sombra está allí para impedir nuestro progreso - y generalmente lo consigue, pues nos damos la vuelta y corremos a ser quienes éramos antes de empezar a dudar. No obstante, algunos superan este enfrentamiento con sus telas de araña diciéndose: "Es verdad que tengo algunos defectos, pero soy digno, y quiero seguir adelante".
En ese momento, la Sombra desaparece, y entramos en contacto con el Alma.
Jung no entiende por Alma nada relacionado con la religión. Se refiere a un regreso al Alma del Mundo, la fuente del conocimiento. Los instintos comienzan a agudizarse, las emociones se tornan radicales, las señales que envía la vida son más importantes que la lógica, la percepción de la realidad se vuelve menos rígida. Comenzamos a entrar en contacto con realidades a las que no estábamos acostumbrados, empezamos a reaccionar de una manera que nos resulta inesperada a nosotros mismos.
Y descubrimos que, si conseguimos canalizar todo este chorro de energía continua, vamos a organizarlo en un centro muy sólido, al que Jung llama "el Viejo Sabio" para los hombres, o "la Gran Madre", en el caso de las mujeres.
Permitir esta manifestación es algo peligroso.
Generalmente, quien llega a ese punto tiene tendencia a considerarse santo, domador de espíritus, o profeta. No sólo las personas usan estas cuatro máscaras, también las sociedades. La sociedad occidental tiene una determinada Persona, ideas que nos guían y que parecen verdades absolutas.
Pero las cosas cambian. En su intento de adaptarse a los cambios, vemos las grandes manifestaciones de las masas, en las que la energía colectiva puede ser manipulada tanto para el bien como para el mal (Sombra). De repente, por alguna razón, la Persona o Sombra ya no terminan de satisfacer, y llega el momento de dar un salto, y comienzan a surgir nuevos valores (inmersión en el Alma).
Y al final de este proceso, para que estos nuevos valores se afiancen, la raza humana entera comienza a captar de nuevo el lenguaje de las señales (el Viejo Sabio).
Es justamente eso lo que estamos viviendo ahora.
Puede prolongarse cien o doscientos años, pero todo está cambiando. . . para bien.

Paulo Coelho (1947)

ESCOLTA ES VENT

2009-10-11T07:12:00.000-07:00

Si no veus dins des meus ulls
el que esperes que te digui amb sa mirada,
si trobes que tal vegada
ses promeses d'amor no són sinceres,
si penses que t'he oblidat un moment,
demana totes ses nits
a aquella estrella des firmament
es vespre que li he pregat,
dugués as teu costat,
tot s'amor que t'he tingut i te tenc.

Mira el cel i escolta es vent
que de Menorca t'arriba,
te dirà que tu ets sa vida
i des meu cor s'aliment.
Mira el cel i escolta es vent.

Si tu creus que tot el meu és mentida,
si tu creus que no t'estim,
si penses que tal vegada
en el món de s'amor vius enganada,
s'estrella que com jo plora en sa nit
i espera s'hora i es dia enyorat
que tu retornis aquí,
podria dir-te as moment
sa pena que em va creixent,
va creixent i arriba as fons des meu pit.

Mira el cel i escolta es vent
que de Menorca t'arriba,
te dirà que tu ets sa vida
i des meu cor s'aliment.
Mira el cel i escolta es vent.

Tòfol Mus Reynés

Els defectes i les qualitats

2009-10-04T01:12:00.000-07:00

Un guerrer de la llum coneix els seus defectes. Però també coneix les seves qualitats.

Alguns dels seus companys sempre s'estan queixant: "els demés tenen més oportunitats que no pas nosaltres".

Potser tenen raó, però un guerrer no es deixa paralitzar per això, i procura valorar al màxim les seves virtuts.

Sap que el poder de la gasela està en la habilitat de les seves potes. El poder de la gavina és la seva destresa per agafar un peix. Va aprendre que un tigre no tem a la hiena perquè és conscient de la seva força.

Un guerrer procura saber amb que pot comptar. Sempre verifica el seu bagatge que el formen tres coses: fe, esperança i amor.

Si aquestes tres coses estan presents, no dubta seguir endavant.

El guerrer de la llum confia, de la mateixa manera que els nens també confien.

Perquè creu en els miracles, aquests comencen a fer-se realitat. Perquè està convençut que el seu pensament pot canviar la seva vida, aquesta comença a canviar. Perquè està segur que trobarà l'amor, aquest amor apareix.

De tant en tant és desencisa. A vegades el fereixen.

Llavors escolta els comentaris: "que ingenu ets".

Però el guerrer sap que el preu que ha pagat val la pena: per cada derrota, té dues conquistes al seu favor.

Tots els que confien ho saben.

Un guerrer no comparteix la seva tenda amb qui li vol fer mal. Tampoc se'l veu en companyia d'aquells que sols desitgen "consolar".

Evita als que estan al seu costat en cas de derrota. Aquests falsos amics sols volen provar que la debilitat compensa.

Sempre son portadors de noticies dolentes. Sempre intenten destruir la confiança del guerrer, amb l'excusa de la "solidaritat"

Quan el veuen ferit es desfan en llàgrimes, però en el fons del seu cor estan contents perquè el guerrer ha perdut una batalla, i no entenen que això forma part del combat.

Els vertaders companys d'un guerrer estan al seu costat en tot moment, en les hores difícils i en les hores felices.

PAULO COELHO (Rio de Janeiro 1947)

MUERE LENTAMENTE

2009-08-31T05:43:00.000-07:00

Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee,
quien no escucha música,
quien no halla encanto en sí mismo.

Muere lentamente
quien destruye su amor propio;
quien no se deja ayudar.

Muere lentamente
quien se transforma en esclavo del hábito,
repitiendo todos los dias los mismos senderos;
quien no cambia la rutina,
no se arriesga a vestir un nuevo color
o no conversa con quien desconoce.

Muere lentamente
quien evita una pasión
y su remolino de emociones;
aquellas que rescatan el brillo de los ojos
y los corazones decaídos.

Muere lentamente
quien no cambia la vida cuando está insatisfecho
con su trabajo, o su amor;
quien no arriesga lo seguro por lo incierto
para ir tras de un sueño;
quien no se permite
por lo menos una vez en la vida,
huir de los consejos sensatos. . .

¡Vive hoy!
¡Arriesga hoy!
¡No te dejes morir lentamente!
¡No te impidas ser feliz!

Neruda? Medeiros? . . . . . . . . . . . . . .

Anònim

2009-08-04T12:23:00.000-07:00

A la vida hi ha moments en que estranyes molt a una persona, i voldries fer-la sortir dels teus somnis per fer-li una abraçada molt forta.

Quan una porta es tanca, sempre n'hi ha una altra que s'obre, però seguim mirant la porta tancada, sense donar importància a la que s'acaba d'obrir.

Els afortunats no tenen necessariament el millor de lo millor, simplement escullen el millor del que troben en el seu camí.

El futur més bonic sempre dependrà de la necessitat d'oblidar el passat. Mai podràs avançar a la vida, fins que hagis superat els errors del passat i tot el que fereix el teu cor.

Quan plores com un nen, tot el teu entorn somriu.

Viu la vida plenament, vés fins al final de les coses sempre amb alegria, malgrat les llàgrimes dels altres.

La vida no es viu de inhalacions, si no per els moments que t'han tallat la respiració.

Sentiments

2009-07-25T07:38:00.000-07:00

El teu amic es el camp on sembres amb amor i en treus collites agraït. Ell es la teva llar, i la teva taula.

Has de saber que, quan no et digui res, malgrat tot els dos cors continuen conversant.

Quan et tinguis que separar d'ell, no pateixis. Doncs és amb aquesta absència que reconeixeràs més fàcilment la importància de l'amistat, de la mateixa manera que un muntanyenc veu millor el paisatge que l'envolta quan és lluny de la plana.

Que el millor que tinguis, puguis compartir-ho amb el teu amic.

Deixa'l que conegui i participi no sols els teus moments d'alegria, sinó també dels teus moments de tristesa.

I pensa que un amic no està al teu costat per ajudar-te a matar el temps, sinó per ajudar-te a tenir una vida plena.

Kanlil Gibran (1.883 - 1.931)

Paraules de l'Einstein

2009-07-23T11:26:00.000-07:00

No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix.

La crisi es la millor benedicció que li pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos.

La creativitat neix de l'angoixa com el dia neix de la negra nit.

Es en la crisi que neix l'enginy, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera així mateix sense quedar "superat".

Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries, violenta el seu propi talent i respecta molt més els problemes que les solucions.

La vertadera crisi es la crisi de la incompetència.

El inconvenient de les persones i els països, es la mandra per trobar sortides i solucions.

Sense crisi no hi ha reptes, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits.

Es en la crisi on es manifesta el millor de cada persona, perquè sense crisi tots els vents son carícies.

Parlar de la crisi és promoure-la, i callar en la crisi es exaltar el conformisme.

En comptes d'això treballem dur. Acabem d'una vegada amb l'única crisi que ens amenaça, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.

Albert Einstein (1.879 - 1.955)

Deixar de viure

2009-07-21T14:53:00.000-07:00

No em fa por la mort, de fet morim una mica cada dia.

Els que no creiem en una altra vida, ens mirem la mort d'una altra manera.

No hem de ser egoistes i cal acceptar la seva existència.

L'edat ens fa mirar les coses amb més serenor, amb mes conformisme.

Patim per la mort i hauríem de patir per la vida.

Un dia parlava amb una senyora molt gran, i m'explicava que ja ho havia fet tot i que no li feia por marxar d'aquest mon. Però encara insistia amb detalls "post-mortem".

Això és una de les coses que ens fa sentir por a la mort. Ens veiem en imatges, en situacions posteriors a la mort, perquè com a vius, abans els hem viscut amb altres coneguts. Tot el que succeeixi després de la mort ho viuran els vius, nosaltres no. El darrer segon de la nostra vida el viurem nosaltres, un segon després sols ho viuran els vius.

Reflexions del "Guerrero de la Luz"

2009-07-12T07:27:00.000-07:00

Un "Guerrero de la Luz" s'adóna que hi ha moments que es repeteixen.

Sovint es troba amb els mateixos problemes i situacions que ja havia afrontat.

Llavors es deprimeix, comença a pensar que és incapaç de progressar a la vida, ja que els moments difícils sempre tornen.

"Ja vaig passar per això", li diu al seu cor.

"De veritat que ja hi has passat, li contesta el cor, "però mai ho has sobrepassat"

Llavors el guerrer entén que les experiències repetides tenen una única finalitat: ensenyar-li que encara no ha après.

I llavors cerca una solució diferent per cada lluita repetida, fins que troba com vèncer-la.

Un guerrer de la llum sempre fa quelcom fora del que és comú. Pot ballar en el carrer mentre camina per anar al treball. O mirar els ulls a un desconegut i parlar d'amor a primera vista. Un guerrer de la llum de tant en tant exposa una idea que pot semblar ridícula, però és la que ell hi creu.

Els guerrers de la llum és permeten dies així.

No té por de plorar antigues penes, o d'alegrar-se amb nous descobriments. Arribat el moment, ho deixa tot i surt cap a la seva aventura somniada.

Quan entén que ha arribat al límit de la seva resistència, surt del combat sense sentir-se culpable per haver fet una o dues bogeries inesperades.

Un guerrer de la llum, no passa els seus dies intentant representar el paper que els altres varen escollir per ell.

De "El Guerrero de la Luz"

(Paulo Coelho, Río de Janeiro 1.947)

"Hi ha dues coses que son infinites: l'Univers i la estupidesa humana. De l'Univers no n'estic tan segur"

2009-06-19T13:44:00.000-07:00

Albert Einstein.

La vellesa existeix?

2009-06-13T15:18:00.000-07:00

Alguns de nosaltres envellim, de fet, perquè no madurem.
Envellim quan ens tanquem a les noves idees i ens tornem radicals.
Envellim quan el que és nou ens espanta.
Envellim també quan pensem massa en nosaltres mateixos i ens oblidem dels demés.
Envellim si deixem de lluitar.
Tots estem matriculats a l'escola de la vida, on el Mestre és el Temps.
La vida només pot ser entesa mirant enrere. Però només pot ser viscuda mirant endavant.
Quan la joventut aprenem; amb l'edat comprenem.
Els homes son com el vi: el pas dels anys malmet els dolents, però millora els bons.
Envellir no és preocupant, ser vist com un vell si que ho és.
Envellir amb saviesa no és envellir.
En els ulls del jove crema una flama, en els ulls del vell brilla la llum.
Essent així, no existeix l'edat, som nosaltres que la creem. Si no creus en l'edat, no envelliràs fins el dia de la teva mort.
Personalment, jo no tinc edat: tinc vida!
No deixis que la tristesa del passat i la por al futur t'espatllin l'alegria del present.
La vida no és curta; son les persones les que romanen mortes massa temps.
Fes del pas del temps una conquesta i no una pèrdua.

Anònim.

Escàndol

2009-06-13T12:47:00.000-07:00

96 milions d'euros, tal com deia en primera pàgina El Periódico d'ahir, equival a:

916 pisos de 100 m2 de protecció oficial.

El cost d'un estadi i mig de l'Espanyol.

Tres viatges a l'Estació Espacial Internacional.

Un escàndol, sigui el club que sigui, sigui el jugador que sigui.

Seguint amb El Periódico, primera pàgina d'avui dissabte:

S'apugen els impostos. La benzina i el tabac. . . . . . els primers.

Kazantzakis i Déu

2009-05-30T17:19:00.000-07:00

Durant tota la seva vida, l'autor grec Nikos Kazantzakis va ser un home absolutament coherent. Encara que tractà temes religiosos en molts dels seus llibres, sempre es va considerar un ateu convençut. Doncs d'aquest ateu convençut, una de les més maques definicions de Déu que conec:

"Mirem amb perplexitat la part més alta de l'espai de la força que governa l'Univers. I en diem Déu. Podríem donar-li qualsevol altre nom: Abisme, Misteri, Foscor Absoluta, LLum Total, Matèria, Esperit, Suprema Esperança, Suprema Desesperació, Silenci. Però li diem Dèu, perquè sols aquest nom - per raons misterioses - es capaç de sacsejar amb força el nostre cor. I no hi ha dubte que aquesta sacsejada és absolutament indispensable per permetre el contacte amb les emocions bàsiques del ser humà, que sempre son més enllà de qualsevol explicació o lògica".

De "El Guerrero de la Luz"

Paulo Coelho. (1947)

La màquina del temps

2009-04-25T04:59:00.000-07:00

A vegades he pensat que m'agradaria viatjar amb la màquina del temps i retrocedir al segle XIX.

Passejar pel poble on visc. . . . sentir les olors. . . . escoltar el silenci. . . . la rialla d'un infant. . . . el renec d'una persona gran.

El gust del menjar. . . . el tacte de la roba. . . . el fum de la llenya cremada que fuig per la xemeneia. . . . el perfum de les flors. . . . i, com deia Joaquim Ruyra, el perfum del lilà i del cínamom.

Veure com és relacionen les persones. . . . el veïnatge. . . . les costums. . . . de com celebren les festes. . . . de com festeja el jovent.

Asseurem en un banc de l'estació i veure passar els trens amb aquelles immenses màquines a vapor.

Fer una partida de cartes al "cafè". . . . fumar un caliquenyo. . . . . prendre un cigaló. . . . i fer-la petar una estona.

I preguntar, i esbrinar, i escoltar. . . .

Anar a veure les puntaires, i sentir-les cantar.

I veure a primera hora del matí com els pescadors tiren l'art i mes tard les dones venen el peix pel carrer.

I la fàbrica de nines a prop de l'estació. I els boters fent botes de totes mides. I els terrissers. . . . gibrells, cassoles, olles, orinals. . . .

I sé que també hi trobaria mestres d'aixa, espardenyers, cistellers, cadiraires, llauners. . . .

I els ferrers i aquella olor inconfusible de la fornal i dels cascs cremats dels cavalls acabats de ferrar.

I veure els pagesos batre els fesols, i al capvespre sentir els cascavells dels cavalls de tornada a casa amb el carro.

I descobrir coses del passat. . . . arrels del futur.

Un dia li vaig explicar aquest desig al millor amic que tinc, i em va dir que era més important pensar en com celebraven les festes culturals fa molts anys i les olors del meu poble, que no pas en grans moments puntuals de la història.

I va continuar dient. . . .

"A vegades ens mirem les coses dins d'un gran conjunt, dins d'una societat, i ens perdem petites coses que només s'entenen per elles mateixes, sense cap visió de conjunt ni de res.

La història no és el que surt als llibres, sinó les 24 hores del dia, de molts anys i segles i de moltes persones que ara són anònimes, però que també formen part de la història.

Masses vegades ens oblidem i és quan les coses no fan olor a res".

Fotografia: Arxiu Vicens Tomàs

Sant Jordi

2009-04-23T06:24:00.000-07:00

Lo cavaller
Jordi guerrer
cuida avançar
per defensar
del rei la filla
on era el drac
tal premi n'hac:
molt poc après
ell ne fou pres
e fort batut;
dins en Barut
fou escorxat
per mig serrat.

Jaume Roig (1401-1478)

Trossets

2009-04-21T11:28:00.000-07:00

Les amistats estan fetes de trossets.

Trossets del temps que vivim amb cada persona.

El que importa no és la quantitat de temps que passem amb cada amic, sinó la seva qualitat. Cinc minuts poden tenir més importància que un dia sencer.

Algunes amistats estan fetes de riures i plors compartits; altres, d'hores d'escola; altres, de sortides, cine, diversions; i n'hi ha que neixen sense que sapiguem ben bé com ni per què. . . .

Potser de silencis compresos, o de simpatia mútua sense explicació?

Avui dia, n'hi ha que estan fetes sols de correus electrònics, i no per això són menys importants. Diferents, però no menys importants.

Aprenem a estimar les persones sense poder-les judicar per la seva aparença, sense que les puguem etiquetar conscientment. Hi ha amistats profundes que han nascut així.

Saint-Exsupéry diu:

"El temps que vas perdre per la teva rosa és el que la fa tan important"

El temps que "perdem" amb cada amic fa que cada amic sigui important. Perquè el temps "perdut" amb amics és temps guanyat, aprofitat i viscut.

Són records per a cinc minuts després, per a dins d'un any o per a sempre.

Un amic es torna important per a nosaltres - i nosaltres per a ell - quan en la seva absència som capaços de riure o plorar, de sentir nostàlgia, pena o alegria i, en aquell instant, sentir-lo ben a prop nostre.

L'important és saber aprofitar al màxim cada moment viscut i atresorar-lo en el bagul dels records, per poder estar amb els nostres amics, encara que estiguin lluny dels nostres ulls.

Guardo cada dia aquests trossets ben dins del meu cor. Són el meu tresor.

Quan estic sol, en trec els amics que m'acompanyen. . . .

Gràcies pel trosset que m'has regalat!

El pot de vidre i el cafè

2009-04-02T11:07:00.000-07:00

Un professor davant els alumnes de la classe de Filosofia, va agafar un pot de vidre i el va omplir de pilotes de golf.

Va preguntar als seus alumnes si el pot estava ple.

Els estudiants li varen dir que si.

Lavors, el professor va agafar una caixa plena de baletes i la va buidar a dintre el pot de vidre.

Les baletes varen omplir els espais vuits entre les pilotes de golf.

El professor, va tornar a preguntar als seus alumnes si el pot estava ple, tornaren a dir que si.

Llavors el professor va agafar un saquet amb sorra i el va buidar a dintre del pot de vidre, i la sorra va omplir tots els espais entre les baletes.

De nou va preguntar als seus alumnes si el pot estava ple. I de nou li contestaren amb un si.

Tot seguit, el professor va afegir dues tasses de cafè al contingut del pot de vidre. El cafè va omplir tots els espais vuits entre la sorra i el pot quedà ple.

LLavors el professor els hi va dir:

Vull que us adoneu que aquest pot de vidre representa la vida.

Les pilotes de golf son les coses importants, com la família, els fills, la salut, els amics. . . . . . . tot el que ens apassiona.

Son coses que si perdéssim tot el demés, i només ens quedessin aquestes, les nostres vides encara estarien plenes.

Les baletes son les altres coses que importen, com el treball, la casa, etc.

La sorra és tot el demés. . . . . les petites coses.

Si primer de tot hi poséssim la sorra, no hi hauria espai per les baletes ni per les pilotes de golf.

El mateix passa amb la vida. Si fem servir tot el nostre temps i energia en les coses petites, mai tindrem un moment per les coses realment importants.

Estigueu atents a totes les coses que son importants per la vostra felicitat.

Sempre hi haurà temps per les altres coses.

Ocupeu-vos primer de les pilotes de golf, de les coses que realment importen.

Mireu primer les vostres prioritats, la resta . . . . . es sorra.

Un dels estudiants va preguntar al professor que representava el cafè.

El professor va somriure i li va dir.

Gràcies per la pregunta.

Sols és per demostrar-vos, que no importa que us pugui semblar que teniu la vida molt ocupada, sempre hi ha espai per un parell de tasses de cafè per compartir amb un amic.

"Sempre hi haurà una tassa de cafè per tu, esperant al costat del meu pot de vidre, del meu pot de la vida".

Del poema Ara mateix

2009-03-15T05:58:00.000-07:00

Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensants;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en que no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!

Molt lentament giravolta la sínia
i passen els anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible

Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquests límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claretat volguda.

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat,
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulat en cadascú la força
de tots plegats i pojectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens val saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts crèixer i combatre.
I ara, quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent.
la llum d'un temps expectant i frondós.

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.

Miquel Martí i Pol

SALVADOR PUIG ANTICH 35 ANYS

2009-03-01T14:46:00.000-08:00

2 de Març del 1974

Recordo que era un dissabte fred i ennuvolat. Arribava de treballar i vaig connectar l'aparell de ràdio per escoltar les noticies. La sentència de pena de mort d'en Salvador Puig Antich havia estat executada. Si, l'havien executat al garrot vil en unes dependències de la presó Model a les 9:40 del matí.

Tenia 25 anys, sis mesos mes jove que jo.

Quan vaig sentir la noticia, la meva reacció va ser sortir de casa i caminar, caminar sense cap rumb, sense cap destí. Em sentia impotent i alhora culpable de formar part d'aquella societat.

Sempre he estat en contra de la pena de mort, i no entrava a la meva ment el fet que es pogués acabar amb la vida d'una persona tant jove. Que es pogués acabar amb la vida d'una persona d'una manera "oficial", d'una manera tan freda, sense escrúpols.

L'any passat vaig veure la pel·lícula "Salvador". Pels que no varen viure aquella època, la pel·lícula és sols una pinzellada.

La primera vegada que vaig escoltar a Lluís Llach cantar "Sempre queda un fil", em vaig emocionar. Cada vegada que l'escolto encara m'emociono.

SEMPRE QUEDA UN FIL

Com si fos un fil,
un fil llarg i prim
que teixint-se d'enyor
m'uneix sempre al teu cor.

És només un fil,
potser fràgil,
però sempre fàcil
per tenir-te dintre meu
tan a prop com tan absent. .

No ha d'esborrar el temps
ni un sol traç de tants sentiments per tu,
ni podrà l'oblit
trencar el fil que tibant-me em lliga a tu.

Jo t'espero. . . i t'espero. . .

Llenço a les estrelles
un cant pel teu record més dolç
ara que es més possible el món
que somniaves encara adolescent,
i les ferides que t'han fet. . .
i les ferides que tu has fet. . .
cuso amb aquest fil.

Sempre queda un fil,
un fil llarg i prim
que de tendre és tan tens
que per minse es fa immens.

Només aquest fil,
potser fàcil
però sempre fràgil
per sentir-te dintre meu,
tan a prop i tan absent. . .

Queda sempre un fil. . .

Dedicada a les germanes d'en Salvador.

Música i lletra: Lluís Llach.

La vida

2009-02-09T09:41:00.000-08:00

La vida és tot allò que et passa, mentre planifiques altres coses.

John Lennon

Utopia

2009-02-08T01:36:00.000-08:00

M'agradaria que el meu País fos presidit per una persona respectada per tots els que hi vivim. Que ens representes amb dignitat, amb serenitat, amb optimisme, amb sinceritat, sense egoismes, sense hipocresies, sense prepotències. . . .

M'agradaria que fos una persona gran, amb experiència de la vida, del bon fer, del diàleg, de la negociació. Acostumat a tractar, a fer tractes, a compartir, a suggerir. . . .

Fa anys vaig escoltar el que deia el Sr. Josep Maria Ainaud de Lasarte en una entrevista, i em va agradar molt tot el que deia, com parlava, la seva coherència. En aquell moment vaig pensar que ell o una persona del seu tarannà sería la que a mi m'agradaria què presidís el meu País. Un País independent que formés part com un Estat més, dins de la Unió Europea.

I qui governaria aquest País que jo m'imagino? Doncs un Consell format per persones grans amb l'experiència que els hi ha donat la vida, i per persones joves amb els seus coneixements tècnics, amb la seva joventut, amb la seva il·lusió. Junts segur que farien el que sembla tan difícil de fer: que funcioni el País. Treballant cada un en el seu lloc, organitzant el funcionament i fent que tiri endavant aquesta empresa tant maca que es diu Catalunya.

Treballant amb il·lusió i fent la feina ben feta, el que compta son els resultats. No cal sortir al carrer a fer declaracions davant les càmeres de televisió. Les declaracions dels polítics, les per mi insuportables declaracions dels polítics criticant a un i l'altre, no son més que cortines de fum per amagar una feina de dubtosa credibilitat.

M'agradaria que el mateix transcurs del temps, arxivés totes aquestes cares de polítics que particularment em carreguen. Polítics de sempre, polítics de fa masses anys. Polítics a l'oposició que diuen que faran, el que no varen ser capaços de fer quan eren al Govern. Polítics del Govern que no fan el que varen dir que farien quan governessin.

Tots els polítics a l'arxiu, però a l'arxiu definitiu.

L'Avi Quim

2009-01-21T12:37:00.000-08:00

L'Avi Quim no va anar a Cuba
Cuba és terra de valents,
no volen ser més d'Espanya
volen fer-se independents.

Què se'ns ha perdut a Cuba
per què hi hem de dar la sang?
No us mogueu, no, fills del poble,
digueu que no, catalans!

L'Avi Quim no va anar a Cuba,
no volgué fer-hi el soldat.
Cuba és una terra lliure,
té dret a la llibertat!

No us embarqueu cap a Cuba,
que hi vagin els de Madrid.
Nosaltres mar i muntanya
i una rosa al mig del pit.

L'Avi Quim no va anar a Cuba,
preferí ser desertor.
Qui deserta de la guerra
porta la pau en el cor.

Pau aquí i pau a Cuba,
pau progrés i llibertat!
Aixequem-ne una bandera
al bell cim de Montserrat.

Visca sempre Catalunya,
i el bon Déu que ens l'ha donat!

Lletra: Francesc A. Picas i Pons
Música: Paco Viciana

20 de Gener del 2009

2009-01-20T11:58:00.001-08:00

Bon vent i barca nova.

José Luis Ortega Monasterio (Santoña 1918 - Barcelona 2004)

2009-01-18T00:18:00.000-08:00

Avui fa cinc anys que ens va deixar El Mestre.

Recordo la primera vegada que vaig parlar amb ell. Era una persona afable, correcte, una bellíssima persona. Un "chicarrón del Norte" que parlava un català correctíssim amb accent de l'Empordà. Em va frepar la seva franquesa, la seva senzillesa.

La seva infantesa la va passar a Mutriku (Guipúskoa).

Parlava de la seva experiència de quan va arribar a Catalunya, a Palol d'Onyar a tocar a Girona. Parlava del seu amor a Catalunya, de la seva passió per la música.

"El meu avi" va ser el revulsiu per l'esclat del món de l'havanera. The London Symphony Orchestra en va fer una versió que ha donat la volta al mon.

Un dia varem compartir cantada amb el seu grup Cavall Bernat, a la plaça Rius i Taulet a Gràcia. Li vaig demanar al Mestre si em podia dedicar un disc. Va quedar sorprès pel que li demanava i encara més, quan li vaig demanar que la dedicatòria fos en euskera.

Hi va escriure: "Kepa'ri nere lagun maitea, abeslari onak biotz-biotzez!!"

Tinc un deute amb el Mestre. Fa temps em vaig prometre que faria una visita a Puigcerdà, on descansen les seves restes.

Quan les neus s'hagin fos i la verdor envaeixi la Cerdanya, serà, ara si, l'hora de fer la visita.

Eskerrik asko Mestre!

El calendari xinès

2008-12-30T11:58:00.000-08:00

El calendari xinès es divideix en sis mesos de 29 dies i sis mesos de 30 dies, el que origina anys de 354 dies. Cada mes s'inicia amb lluna nova i l'Any Nou xinès està determinat per la segona Lluna Nova després del solstici d'hivern.

Per ajustar el cicle lunar de 354 dies amb el cicle solar de 365 s'inclou un mes cada 2 o 3 anys.

El seu origen fou prop de l'any 2.640 aC.

El formen cinc cicles de dotze anys amb noms d'animals: Rata, Bou, Tigre, Llebre, Drac, Colobra, Cavall, Ovella, Mico, Gall, Gos i Porc.

Bon any 9

Quatre

2008-12-28T07:04:00.000-08:00

"Si tot l'any fos festa, divertir-se seria més avorrit que treballar"
William Shakespeare

"M'interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida"
Woody Allen

"La inspiració existeix, però t'ha de trobar treballant"
Pablo Picasso

"Fer feliços als altres, no hi ha res millor ni més maco"
Ludwing van Beethoven

Innocents

2008-12-28T04:52:00.000-08:00

Si la història ens explica que Herodes va fer assassinar a tots els nadons de Betlem i rodalies, com podem celebrar aquesta diada d'aquesta manera tan frívola?

Malauradament hi ha molts "Herodes" al front de les grans nacions, que van a dormir molt tranquils, passant de les estadístiques que ens parlen d'infants innocents que moren per no tenir res que posar a la boca, d'infants innocents que moren per manca d'aigua potable, d'infants innocents que moren per manca de medicaments.

Malauradament hi ha molts "Herodes" que a les seves mans tenen els medis perquè molts infants innocents no morin, però no fan res per evitar-ho.

"Herodes" del segle XXI. Els infants. . . . sempre infants. . . . sempre innocents.

L'amic Antoni

2008-12-26T09:33:00.000-08:00

No te'n vagis encara company,
poc a poc, cantarem la darrera,
lentament, retardant el compàs,
tanmateix ja ningú ens espera,
malgrat tot, si arribem fins el moll,
on descansen les barques i nanses,
comptarem quantes n'hi ha que, mai més,
com tu i jo, pescaran esperança.

no te'n vagis encara company,
que hi ha nit d'esclatant lluna plena.

Toni, no t'oblidarem.

Ara mateix

2008-12-14T03:43:00.000-08:00

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent melanconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

El Montseny

2008-12-12T14:34:00.000-08:00

Si a la dreta vèiem el Pirineu, a l'esquerra podem veure el Montseny.

Foto: Vicens Tomàs

El Pirineu

2008-12-12T14:31:00.000-08:00

El Pirineu vist des de Malgrat de Mar, zona del Pla de Grau, on es conreen els millors fesols del Ganxet de Catalunya.

Foto: Vicens Tomàs

Arbre de Nadal

2008-12-12T11:50:00.000-08:00

M'agradaria guarnir, aquests dies, un arbre de Nadal molt especial i penjar-hi, en lloc de regals, els noms de tots els meus amics. Els de prop i els de més lluny. Els de sempre i els que tinc ara. Els que veig cada dia, i els que trobo molt de tant en tant. Aquells que sempre recordo i els que sovint oblido. Els constants i els inconstants. Els de les hores alegres i els de les hores difícils. Els que sense voler vaig ferir, i els que sense voler em varen ferir. Aquells a qui conec profundament, i aquells a qui només conec per la seva aparença. Els que em deuen alguna cosa i aquells a qui dec molt. Els amics humils i els amics "importants". Per això els anomeno a tots, a tots els amics que han passat per la meva vida. Els que rebreu aquest missatge i els que no el rebran. Un arbre d'arrels profundes, perquè els vostres noms no es puguin arrencar mai. Tant de bo que per Nadal, ens puguem retrobar per compartir els millors desitjos d'esperança, donant una mica de felicitat a aquells que ho han perdut tot.

Bon Nadal

Rics i pobres

2008-12-12T11:44:00.000-08:00

De rics i pobres sempre n'hi hauran, el que hem de procurar és que no sempre siguin els mateixos.

Jaume Balmes (1810-1848)

Grans amics

2008-12-07T02:28:00.000-08:00

Els grans amics no es perden en petites disputes; si es perden, es perquè no eren amics . . . . i molt menys grans.

Festes

2008-12-06T11:46:00.000-08:00

S'acosten les festes Nadalenques. Festes segons com plenes d'hipocresia, de consumisme, d'estirar més el braç que la màniga, de molts desitjos de pau i felicitat, però per Sant Esteve tornem a estar allà mateix: enveges, hipocresies, falsedats, egoismes. . . .

Dies que diuen que cal que estiguem contents, encara que potser no tinguem el millor dia.

Dies que els mitjans de comunicació, sobre tot la TV, ens "matxacaràn" amb anuncis de colònies, perfums i objectes inútils que diuen que ens portaran la felicitat.

Dies que escoltarem aquelles nadales, que han deixat de ser nadales, per passar a ser la música de fons dels espots publicitaris.

Per mi Nadal és una festa més, sols els records marquen la diferència.

Aquells records de petit, quan sols es menjava pollastre rostit per aquestes festes, que bevíem un cava que en dèiem "xampany" i que segurament ara seriem incapaços de beure.

Aquells anys d'estufa de lenya al menjador i pessebre en un racó, amb l'olor inconfusible de la molsa.

Records d'aquells anys que encara no havia arribat ni la Coca Cola ni la televisió, de pantalons curts a l'hivern i d'en Kubala a can Barça.

Aquells records de la gran nevada del dia de Nadal del 1962.

Records cada dia més llunyans i que es van esvaint amb el pas del temps.

Kepa.

LLavors

2008-12-01T12:49:00.000-08:00

"No es planten llavors de menjar, es planten llavors de bondats.
Tractin de fer un cercle de bondats, aquestes els envoltaran i
els faran créixer més i més"

Irena Sendler (1910-2008)

Carta a mis amigos

2008-11-30T10:40:00.000-08:00

Si por un instante Dios se olvidara de que soy una marioneta de trapo y me regalara un trozo de vida, posiblemente no diría todo lo que pienso, pero en definitiva pensaría todo lo que digo.

Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo que significan.

Dormiría poco, soñaría más, entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos, perdemos sesenta segundos de luz. Andaría cuando los demás se detienen, despertaría cuando los demás duermen. Escucharía cuando los demás hablan.

Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, dejando descubierto, no solamente mi cuerpo, sino mi alma.

A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse! A un niño le daría alas, pero le dejaría que el solo aprendiese a volar. A los viejos les enseñaría que la muerte no llega con la vejez, sino con el olvido. Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres. . . . He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad está en la forma de subir la escarpada. He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño, por primera vez, el dedo de su padre, lo tiene atrapado para siempre.

He aprendido que un hombre sólo tiene derecho a mirar a otro hacia abajo, cuando ha de ayudarle a levantarse. Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, pero realmente de mucho no habrán de servir, porque cuando me guarden dentro de esa maleta, infelizmente me estaré muriendo.

Siempre di lo que sientes y haz lo que piensas. Si supiera que hoy fuera la última vez que te voy a ver, te abrazaria fuertemente y rezaría al Señor para poder ser el guardián de tu alma. Si supiera que estos son los últimos momentos que te veo diría "te quiero" y no asumiria, tontamente, que ya lo sabes.

Siempre hay un mañana y la vida nos da otra oportunidad para hacer las cosas bien, pero por si me equivoco y hoy es todo lo que nos queda, me gustaría decirte cuanto te quiero, que nunca te olvidaré.

El mañana no le està asegurado a nadie, joven o viejo. Hoy puede ser la última vez que veas a los que amas. Por eso no esperes más, hazlo hoy, ya que si el mañana nunca llega, seguramente lamentarás el día que no tomaste tiempo para una sonrisa, un abrazo, un beso y que estuviste muy ocupado para concederles un último deseo. Mantén a los que amas cerca de ti, diles al oído lo mucho que los necesitas, quiérelos y trátalos bien, toma tiempo para decirles "lo siento", "perdoname", "por favor", "gracias" y todas las palabras de amor que conoces.

Nadie te recordará por tus pensamientos secretos. Pide al Señor la fuerza y sabiduría para expresarlos. Demuestra a tus amigos cuanto te importan

Gabriel Garcia Márquez

Paraules pronunciades per Pau Casals a l'Assemblea General de l'ONU, el dia 24 d'Octubre de 1971

2008-11-29T16:04:00.000-08:00

". . . i am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia? Catalonia has been the greatest nation in the world. I will tell you why. Catalonia has had the first parliament, much before England. Catalonia had the first United Nations. All the authorities of Catalonia in the Eleventh Century met in a city of France, at that time Catalonia, to speak about peace, at the Eleventh Century. Peace in the world and against, against, against war, the inhumanity of the wars. So i am so happy, so happy, to be with you today. That is why the United Nations, which works solely towards the peace ideal, is in my heart, because anything to do with peace goes straight to my heart..."

". . . jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a una província d'Espanya. Però, què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Els dic, us diré perquè: Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de "Nacions Unides". Totes les autoritats de Catalunya es van reunir el segle XI a Toluges, una ciutat que avui pertany a França però que abans era de Catalunya, per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, perquè Catalunya ja estava contra la guerra, contra allò que les guerres tenen d'inhumà. Sí, al segle XI. Això era Catalunya! I jo estic tant content d'ésser aquí, amb vosaltres, content i commogut. . . "

"El món seria més pacífic si fóssim tots ateus"

2008-11-22T04:54:00.000-08:00

José Saramago

"L'única certesa és la incertesa"

2008-11-22T04:51:00.000-08:00

Zygmunt Bauman

In . . . Inde . . . Independència !

2008-11-09T06:22:00.000-08:00

Final del Correllengua a Perpinyà.

Savis

2008-11-03T13:55:00.000-08:00

Les coses simples sòn les més extraordinàries, i només els savis aconsegueixen veure-les.

Paulo Coelho

Amistat

2008-11-02T14:00:00.000-08:00

La veritable amistat és com la fosforescència, resplendeix millor en els moments de foscor.

Rabindranath Tagore

Somni

2008-11-02T11:32:00.000-08:00

És la possibilitat d'assolir un somni el que fa que la vida sigui interessant.

Paulo Coelho ( Río de Janeiro 1947 )

"Amic és aquell que arriba quan tots els altres han marxat"

2008-10-31T07:21:00.001-07:00

Anònim.

Cop de volant

2008-10-29T15:44:00.000-07:00

A vegades quan anem amb la furgoneta del grup, en Miquel fot un cop de volant fort, la càrrega fa molt de soroll però tot és posa al seu lloc. Després, la resta del viatge no se sent cap soroll.

A vegades en la relació amb les persones va bé que hi hagi un cop de volant, potser perquè les coses es posin al seu lloc.

"La manera d'aconseguir la felicitat és fent felices a les altres persones"

2008-10-19T05:31:00.000-07:00

Baden Powell

"La grandesa no consisteix en rebre honres, sinó en merèixer-les"

2008-10-17T21:51:00.000-07:00

Aristóteles, 360 a.c.

Els cotxes de les "vaques grasses"

2008-10-08T13:29:00.000-07:00

Quan jo era petit, a l'escola hi anàvem a peu, tan els que vivíem a prop, com els que vivien molt lluny.

Al cap d'uns anys, es veia alguna mare amb un 600 de tercera mà, anar a buscar al seu fill al sortir de classe.

Ara hi ha mares que van a buscar els seus fills amb cotxes espaterrants, els cotxes que jo en dic, de les "vaques grasses".

Tàpies

2008-10-03T22:28:00.000-07:00

A mi tampoc m'agraden les obres d'en Tàpies.

El meu pot

2008-10-01T23:50:00.000-07:00

Jo tinc un pot de vidre, no massa gran. És d'aquells que tapen bé, perquè res s'escapi.

Enganxada al vidre hi ha una etiqueta de paper, hi anoto les coses que hi vaig posant. Hi ha coses escrites amb tinta i altres escrites en llapis. És el meu pot, el pot on hi poso les meves il·lusions.

Escrit en tinta, les il·lusions que difícilment s'esvairan.

Escrit en llapis, les que una vegada aconseguides s'han d'esborrar, perquè deixen de ser il·lusions.

Les il·lusions, quan és compleixen, deixen de ser-ho.

Un món nou

2008-09-27T07:42:00.000-07:00

"Només podem col·laborar en la creació d'un món nou en la mesura que hi estiguem ficats"

Joan Alsina i Hurtós

Somnis

2008-09-27T04:01:00.000-07:00

"Segurament nosaltres vivim els somnis dels nostres avis, i depèn de la qualitat del nostre somni, això és el que viuran els nostres descendents"

Lluís LLach

De "LA DANZA DEL FUEGO"

2008-09-07T04:07:00.000-07:00

No arrelis en un lloc, mou-te
doncs no ets un arbre, per això tens dos peus.
L'home més savi es el que sap que la seva llar
es tan gran com pugui imaginar.

Quan vegis un estel fugaç
guarda'l en el teu cor,
és l'ànima d'algú que aconseguí
donar als seus, el seu amor.

Quan sentis un nen preguntar
per què el Sol ve i se'n va,
digali: perquè en aquesta vida no hi ha
llum sense foscor.

Mägo de Oz

Marcians

2008-09-01T08:11:00.000-07:00

Quan algú evoluciona,
també evoluciona tot al
seu voltant.

Quan intentem ser millors
del què som, tot al nostre
entorn també millora.

Ets lliure per escollir . . .
. . . per prendre les pròpies decisions,
. . . encara que només
tu les entenguis.

Pren les decisions
amb coratge,
llibertat i, a vegades,
amb una certa
dosi de bogeria.

Només entendrem la vida
i l'Univers,
quan no busquem explicacions.

Aleshores tot queda clar.

Aprendre alguna cosa
significa entrar en contacte
amb un món desconegut,
. . . on les coses més simples,
. . . són les més extraordinàries.

Atreveix-te a canviar.

Desafia't

Que no t'espantin els reptes.

Insisteix una,
i una altra,
i una altra vegada.

Recorda que sense fe
es pot perdre una batalla
que ja semblava guanyada.

No et donis per vençut

Recorda saber sempre
què vols
. . . i comença de nou.

El secret està a
no tenir por d'equivocar-nos
i en saber que és necessari
ser humil per aprendre.

Tingués paciència per trobar
el moment precís
i felicita't per allò que assoleixes.

I si això no fos suficient . . .
analitza les causes
i intenta-ho amb més força.

El Món és a les mans
d'aquells que tenen el
coratge de somniar i de
córrer el risc de viure els
seus somnis.

Donar

2008-08-08T03:13:00.000-07:00

A la vida el que importa és donar el què un té, no el que l'hi sobra.

Il·lusions

2008-07-31T16:41:00.000-07:00

Les il·lusions son l'energia que ens fa viure el dia a dia.

Àngels

2008-07-14T14:46:00.000-07:00

"Els amics son àngels que ens aixequen damunt els nostres peus, quan les nostres ales tenen problemes per recordar com volar"

Si em demanessin

2008-07-08T14:47:00.000-07:00

Si em demanessin què és l'alegria
contestaria que és viure amb tú,
tenint enceses de nit i dia
les esperances de joventut.

Poguessin veure que en els teus braços
em sent un núvol besant el cel,
llavors sabrien que les carícies
et brollen dolces, amb gust de mel.

Si em demanessin què és la tendresa
dibuixaria tot el teu cos,
amb el perfum d'una flor vermella
que pintaria on tens el cor.

Descobririem que una mirada
que sigui teva és com el vent,
que esborra sempre qualsevol pena
omplint de festa l'enteniment.

Tòfol Mus

La Pàtria

2008-07-08T12:41:00.000-07:00

Baix l'ombra centenària d'una alzina
al poderós impuls d'un baf de glòria
obert arreu el llibre de la història
i per música el mar, que inquiet rondina,

estesa al vent i flamejant com boja
la bandera amb les barres catalanes
bullint la sang, al cor gestes galanes
i airosa al cap la barretina roja

un aplec de jovent a qui entrellaça
i uneix tan sols l'amor a Catalunya
amb febrosenca mà lo ferro empunya
cap alt i front serè, bé és nostra raça.

I amb veu que amb son brogit aixorda el tro
llançant eix cant, fent trontollar la terra
cant que arriba ben prest com crit de guerra
fins Montserrat, Montseny i Canigó.

Som d'aquells que frec a frec
anaren amb espetec
amb l'alarb a capgirells.
Sant Jordi, la pàtria ens crida:
Desperta, ferro! i a ells.

Som d'aquells que res tement
arribaren fins a Orient
deixant dona, fills i llars.

Som iguals que lleons braus:
ans que viure essent esclaus
preferiren lo morir
quan de la pàtria els sagrats
furs i drets foren cremats
per la mà del vil botxí.

Som d'aquells que per lluitar
i la pàtria defensar
mai tenim les mans plegades
Català, ni una arma tens?
Doncs, què fas d'ungles i dents?
Au minyons: a mossegades!

I en fi, si alguna vegada
a la pàtria endogalada
nostra sang falta li fa
ja ho saps: un pic de campana
i amunt! La gent catalana
serà lliure o morirà.

Aixeca , doncs, la testa
amada pàtria nostra
reviu i riu com ans.
La vida és poca cosa
per dar-la com a mostra
de que no som fills bords:
som catalans.

Ja la campana ens crida. . .
Aurora beneïda!
Ja la campana ens crida. . .
Companys, que fem? Anem!

J. Forn

Onades

2008-06-08T08:57:00.000-07:00

M'agradaria tant
poder mirar el teu cos
esquinçant, nu i lluent,
les aigües del bassal . . .

M'agradaria tant
acaronar els teus cabells
i eixugar aquesta pell
amb els meus llavis tan secs . . .

Que envejo cada esquitx
que tu hagis platejat.
Gelós estic del sol
si és que ell t'ha enlluernat.

Que primaveres són
les onades que tu fas,
i jo, l'arbre assedegat
que a la vora està esperant.

Lluís LLach

El Temps

2008-05-22T14:37:00.000-07:00

"Si no fos Déu que se'n recorda, ni tu ni jo tindríem corda"

2008 segons el calendari gregorià.

Es correspon amb els anys 5768-5769 del calendari hebreu, amb els anys 5109-5110 del calendari hindú i amb els anys 1428-1429 del calendari musulmà.

Tot és relatiu.

La Terra

2008-05-20T11:27:00.000-07:00

La Terra no ens l'han deixat d'herència els nostres pares, sinó que és un préstec que ens han fet els nostres fills.

Cap indi Seattle.

Imaginació

2008-05-20T11:19:00.000-07:00

"Havia estat una nit plujosa. Era d'agrair que la terra quedés amarada d'aquella aigua tan esperada. Pels carrers, les catifes de fulles caigudes dels arbres, anunciaven l'arribada de la tardor.

En el llit, en Joel es retorçava entre els llençols, apurant els darrers minuts abans que sonés el despertador. Els trons de matinada l'havien despertat sobtadament. El fet de despertar-se no el treia de polleguera, ja que gaudia d'aquells moments pensant amb la Laia, la noia del que n'estava bojament enamorat"

Per què llegir, si ens ho donen tot mastegat amb imatges.

Oblidarem imaginar?

Hivern

2008-05-19T13:11:00.000-07:00

Fa uns anys m'espantava la tardor, ja sóc hivern.

Mario Benedetti.

Del pregó de la Festa Major de La Valldan - 2003

2008-05-19T12:43:00.000-07:00

". . . Allà on voldria arribar és a una reflexió molt més profunda i universal que com a ciutadans de Catalunya si més no, no podem deixar de fer-nos: tots els pobles del món tenen el dret a l'autodeterminació, es a dir, a decidir lliurament, sempre per vies pacífiques i democràtiques, el seu futur. No hi ha cap poder estatal ni judicial que pugui privar-nos d'exercir aquest dret elemental com és, i necessari, pel que fa a la bona convivència i a la solidaritat humana; no deixar exercir aquest dret, democràticament repeteixo, és condemnar els pobles a l'extinció o a la violència terrorista permanent. Déu vulgui que Euskadi a no trigar i que Catalunya també algun dia puguin exercir-lo com cal, per més constitucions i estatuts que s'hagin de modificar: no hi ha cap llei humana que sigui intocable. Els pobles, com les persones, no són si no són lliures. No n'hi ha prou de proclamar que Espanya es plurinacional, pluricultural i plurilingüística si aquest reconeixement legal no sols no es posa en pràctica, sinó que és vedat amb renovades i vergonyoses prohibicions.
M'arriscaria a dir que a la pell de brau no hi haurà una convivència tranqui·la i fraternal prou satisfactòria, tan de bo definitiva, fins que les diverses nacions que en formen part per força, no puguin decidir democràticament el seu estatus i establir relacions amb l'estat des de la seva llibertat i indiosincràsia. Els matrimonis forçats o de conveniència, estan condemnats al fracàs; si més no, mai no arriben a viure en pau ni a ser feliços ni fecunds.

I que consti (això ja ho deia el nostre gran compatriota, mossèn Josep Armengou), nosaltres els catalans, som els principals culpables d'aquesta situació desgraciada que ens ha tocat viure o de patir, a despit dels temps actuals il·lusòriament democràtics: pels nostres complexos hereditaris, per les nostres divisions polítiques internes, pel nostre mercantilisme asservit, en el fons per la poca fe en nosaltres mateixos. Per això m'atreviria a prendre La Valldan com a símil i com a símbol patriòtic berguedà, català i universal. No cal que siguem catalanistes, si no ens hi obliguen. Siguem catalans, i prou, amb naturalitat i convicció, assumint-ne, això si, tots els drets i tots els deures. Ara, que ens deixin ser, que no ens tractin com a forasters a casa nostra. Primer que a Espanya, som a Catalunya, i després ja veurem; sí, també a Espanya, molt bé, però com a germans, no com esclaus."

Mossèn Climent Forné

El banús i l'ivori

2008-05-19T12:38:00.000-07:00

El banús i l'ivori viuen en perfecte harmonia en el meu piano, per què nosaltres no?