dijous, 22 de maig del 2008

El Temps


"Si no fos Déu que se'n recorda, ni tu ni jo tindríem corda"

2008 segons el calendari gregorià.

Es correspon amb els anys 5768-5769 del calendari hebreu, amb els anys 5109-5110 del calendari hindú i amb els anys 1428-1429 del calendari musulmà.

Tot és relatiu.

dimarts, 20 de maig del 2008

La Terra



La Terra no ens l'han deixat d'herència els nostres pares, sinó que és un préstec que ens han fet els nostres fills.

Cap indi Seattle.

Imaginació



"Havia estat una nit plujosa. Era d'agrair que la terra quedés amarada d'aquella aigua tan esperada. Pels carrers, les catifes de fulles caigudes dels arbres, anunciaven l'arribada de la tardor.

En el llit, en Joel es retorçava entre els llençols, apurant els darrers minuts abans que sonés el despertador. Els trons de matinada l'havien despertat sobtadament. El fet de despertar-se no el treia de polleguera, ja que gaudia d'aquells moments pensant amb la Laia, la noia del que n'estava bojament enamorat"

Per què llegir, si ens ho donen tot mastegat amb imatges.

Oblidarem imaginar?

dilluns, 19 de maig del 2008

Hivern



Fa uns anys m'espantava la tardor, ja sóc hivern.

Mario Benedetti.

Del pregó de la Festa Major de La Valldan - 2003



". . . Allà on voldria arribar és a una reflexió molt més profunda i universal que com a ciutadans de Catalunya si més no, no podem deixar de fer-nos: tots els pobles del món tenen el dret a l'autodeterminació, es a dir, a decidir lliurament, sempre per vies pacífiques i democràtiques, el seu futur. No hi ha cap poder estatal ni judicial que pugui privar-nos d'exercir aquest dret elemental com és, i necessari, pel que fa a la bona convivència i a la solidaritat humana; no deixar exercir aquest dret, democràticament repeteixo, és condemnar els pobles a l'extinció o a la violència terrorista permanent. Déu vulgui que Euskadi a no trigar i que Catalunya també algun dia puguin exercir-lo com cal, per més constitucions i estatuts que s'hagin de modificar: no hi ha cap llei humana que sigui intocable. Els pobles, com les persones, no són si no són lliures. No n'hi ha prou de proclamar que Espanya es plurinacional, pluricultural i plurilingüística si aquest reconeixement legal no sols no es posa en pràctica, sinó que és vedat amb renovades i vergonyoses prohibicions.
M'arriscaria a dir que a la pell de brau no hi haurà una convivència tranqui·la i fraternal prou satisfactòria, tan de bo definitiva, fins que les diverses nacions que en formen part per força, no puguin decidir democràticament el seu estatus i establir relacions amb l'estat des de la seva llibertat i indiosincràsia. Els matrimonis forçats o de conveniència, estan condemnats al fracàs; si més no, mai no arriben a viure en pau ni a ser feliços ni fecunds.

I que consti (això ja ho deia el nostre gran compatriota, mossèn Josep Armengou), nosaltres els catalans, som els principals culpables d'aquesta situació desgraciada que ens ha tocat viure o de patir, a despit dels temps actuals il·lusòriament democràtics: pels nostres complexos hereditaris, per les nostres divisions polítiques internes, pel nostre mercantilisme asservit, en el fons per la poca fe en nosaltres mateixos. Per això m'atreviria a prendre La Valldan com a símil i com a símbol patriòtic berguedà, català i universal. No cal que siguem catalanistes, si no ens hi obliguen. Siguem catalans, i prou, amb naturalitat i convicció, assumint-ne, això si, tots els drets i tots els deures. Ara, que ens deixin ser, que no ens tractin com a forasters a casa nostra. Primer que a Espanya, som a Catalunya, i després ja veurem; sí, també a Espanya, molt bé, però com a germans, no com esclaus."

Mossèn Climent Forné

El banús i l'ivori



El banús i l'ivori viuen en perfecte harmonia en el meu piano, per què nosaltres no?

Del testament espiritual de Joan Alsina (18-09-1973)


"Havíem volgut posar vi nou en bots vells, i ens hem trobat sense bots i sense vi . . . de moment"

"Hem acabat el camí, hem fressat un corriol i ara som a les pedres. Seguirem caminant els que encara quedem. Fins quan? Tan de bo trobem arbres per aixoplugar-nos de les bales"

"Cap dels qui han sucat pa a les olles d'Egipte veuran la Terra Promesa, sense passar per l'experiència de la mort" . . .

. . . "I la impotència. La sang que bull. Les paraules que no surten. I saber que - paraules i fets - són condemnades a la pols, a la sang i a la carn trinxada i masegada" . . .

. . . "És terrible una muntanya cremada. Però cal esperar que de la cendra molla, negra, enganxosa, en torni a brotar la vida"

"La vida, la descobrim cada dia. A cada minut. Descobrim el valor als petits gestos de cada moment. La rialla al carrer trist, la veu amiga - amb claus - al telèfon. La preocupació pel caigut. La mà que s'obre. La cara que gosa esbossar un acudit" . . .

. . . "Esperem la vostra solidaritat. Enteneu ara què significa el Cos de Crist? Si nosaltres ens ensorrem, és quelcom de la vostra esperança que s'ensorra. Si de les cendres assolim la vida de nou, és quelcom que neix de nou en vosaltres"

"Adéu-siau. Ell ens acompanya sempre, onsevulla que siguem"

Joan.


Joan Alsina i Hurtós (Castelló d'Empuries 28.04.1942 - Santiago de Xile 19.09.1973)

"Xile, 11 de Setembre de 1973. Un sagnant cop d'estat militar, dirigit pel general Pinochet, derroca al règim constitucional xilè, presidit per Salvador Allende. A Catalunya, vivim intensament els darrers anys de la dictadura del general Franco. El cop d'estat a Xile ens colpeix; en fem bandera de rebuig de les dictadures.

Pocs dies després d'aquest 11 de Setembre; en concret, el dia 19, entre les 10 i les 11 de la nit, els militars xilens van executar a trets mossèn Joan Alsina i Hurtós, fill de Castelló d'Empúries, Alt Empordà, i que des de feia cinc anys, treballava pastoralment a Xile com a capellà. Tenia trenta-un anys. Un soldat li disparava una ràfega mortal de metralleta al Puente Bulnes, sobre el riu Mapocho, a Santiago de Xile"

Del llibre de Joaquim Pla "JOAN ALSINA l'altre versió"

Alegries




Moltes persones perden les petites alegries, esperant la gran felicitat.

Pearl S. Buck

La Joia



Ja només sé cantar per dir-te
que hi ha un món nou dins aquest món que et costa viure.
Que val la pena si tens la força dins del cor
per prendre el risc que és sempre el bell indret
de posseir. . .
la joia, la joia per què avances
pel llarg i vell camí que du a un món millor.

No em dono vergonya d'aquests somnis
ni em cansa fer un poc més possible l'impossible.
Que si no arribo fins el destí que em diu el cor,
faré senyal del lloc a l'horitzó
gardant en mi
la joia, la joia de sentir-vos
sabent que aneu encara molt més lluny que jo.

No hi puc fer res i et dic encara
que un món millor sempre t'espera enllà dels astres.
No és sols un somni,
també és la urgència pel dolor
de tanta gent, desheretats de tot,
de tot menys de . . .
la joia, la joia d'inventar-se
un bell demà més digne on hi surti el sol . . .

Lluís LLach

Gràcies





Sé que soc un esquitx en la teva vida, però tu ets un llac molt gran en la meva. Gràcies, la teva amistat ha omplert la meva vida.

Esquitxos




Si un dia t'afecta un problema molt gran, aixeca el cap, mira al cel i vés cap a Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i quan arribis a Plutó, para't i mira la Terra, veuràs que és insignificant.

Nosaltres no som propietaris de res, quasi ni dels nostres pensaments.

En aquest mon hi estem de lloguer, hi estem de pas, tot hi això hi ha qui es creu l'amo del mon, amb les seves actituds i les seves prepotències.

Nosaltres som un petit esquitx, dins l'univers que ens envolta.

diumenge, 18 de maig del 2008

La Tenora



"Només hi ha un instrument al món que pugui donar un crit de joia, o de dolor, amb veu humana, i aquest és la tenora"

Juli Garreta

La Flama del Canigó al Castellet




A Sant Martí del Canigó, la veu ressona que us esglaia. Diu: Catalunya! i la remor sempre contesta: esclava a Espanya. Si prens coratge, els ulls al cel i alces el braç, gest de venjança, a Sant Martí sents una veu i a cau d'orella, també a França.

Joan Salvat-Papasseit.

Amic



Un amic es aquella persona que si un dia el perds, si un dia falta, tens la tranquil·litat, tens aquella pau interior de que li has dit tot el que li volies dir, que li has explicat tot el que li volies explicar, que li has expressat els teus sentiments, li has explicat les teves sensacions, que li has dit el molt que l'estimaves.

Quantes vegades quan perdem un amic, quan un amic falta, ens lamentem de que no li varem dir el que potser li volíem dir, que no li varem explicar el que potser li volíem explicar, que no li varem expressar els nostres sentiments, les nostres sensacions, que no li varem dir el molt que l'estimàvem.

Un dia vaig llegir una frase que deia: "Amic és el que ho sap tot de tú i malgrat tot t'estima"